'Una habitació buida': la memòria té un preu

¿M’accepteu un joc? Tanqueu els ulls. Imagineu una habitació buida. Una habitació on ens podem trobar o retrobar amb persones que ja han mort. Amb els nostres éssers estimats o aquest ídol amb què sempre hem volgut prendre un cafè. Una habitació on tot és possible. ¿Vols saber com es van conèixer els teus pares? ¿Vols tornar a veure la final de Wembley? Només has de pagar i entrar-hi. Benvinguts a l’habitació buida. 

Aquest és el punt de partida d’‘Una habitació buida’, un musical de ciència-ficció produït per la jove companyia Llançat i firmat per tres consolidats de l’escena catalana. En la dramatúrgia, Marc Artigau. En la música, Clara Peya. I en la direcció escènica, Joan Maria Segura. Tres noms que, ja com a taller final de curs de l’escola Eòlia fa més d’un any, van ajudar a convertir aquest petit musical intimista en alguna cosa més que un exercici de talents emergents. Som, sens dubte, davant d’un espectacle robust, amb les arestes i excessos de qui està començant, però que ens permet descobrir una companyia que farà parlar. 

Conduït per una narradora

Un muntatge conduït per una narradora (magnífica Carla Pueyo) que ens rep i ens convida a entrar en un conte que comença en una sala d’espera, en un futur incert però identificable. Els protagonistes són tres: Iona, que vol conèixer la seva mare; Néstor, que es passa el dia component cançons amb John Lennon, i un personatge sense nom, que porta una pistola, un sac al cap i s’odia fins a la seva part més profunda. Tres històries, tres motius per entrar en una habitació buida.

A poc a poc, les trames es van unint i els caps es van lligant. De manera que la inicial distopia futurista es converteix en un melodrama sobre el temps, les relacions familiars i les ja no tan noves tecnologies. ¿De què serveix un record si l’hem somiat? ¿De què serveix cantar amb el teu ídol si només busques, si només necessites, desesperadament, la calidesa d’una abraçada?

Text eficaç i solvent

Notícies relacionades

El dia de Reis que es viu a peu de fira

Celebra la nit de Reis amb sabor: cinc restaurants per demanar a domicili a Barcelona

Artigau ha traçat un text eficaç i solvent que, malgrat recórrer a alguns tòpics, aconsegueix emocionar-nos i mantenir-nos en suspens. Amb ressò de la futurista ‘Alba’, que vam poder veure fa un any al Teatre Nacional, i la primera temporada d’‘El ministerio del tiempo’. Amb rerefons i moral final, com els contes que ell mateix narrava a RAC1. Un text que, unit a la meravellosa música de Clara Peya (suau però esquinçadora, amb la grandesa de ‘Rent’ i l’intimisme de ‘Mares i filles’), enalteix l’espectacle.

Fins al punt de fer-nos oblidar flaqueses interpretatives i certa previsibilitat narrativa. Potser perquè, aquí, tot està al servei de la narració, tot té un mateix objectiu: Emocionar-te, explicar-te una bona història. Que surtis, com surts, feliç del teatre. Amb un somriure amarg però dolç, cantant, recordant i pensant què faries tu en una habitació buida. Amb qui et trobaries, a qui abraçaries, a qui veuries una última vegada. ¿Hi juguem?