Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

PETITS FORMATS

'Paisajes para no colorear': una revolució a ritme de reggaeton

Nou noies d'entre 13 i 17 anys plasmen la violència familiar i social a Xile

Aída Pallarès

'Paisajes para no colorear': una revolució a ritme de reggaeton

Robert Ramos

Un crit d’atenció, un ‘som aquí i no callarem’. Això és ‘Paisajes para no colorear’, un cru retrat de l’adolescència a Xile interpretat per nou noies d’entre 13 i 17 anys. Durant més de 90 minuts, aquestes adolescents ens expliquen la seva visió del món, la violència del seu dia a dia, que estan fartes de tenir por, fartes de no ser escoltades, fartes de no poder viure amb llibertat. Fartes d’una societat patriarcal i adultocèntrica. Fartes, fartíssimes de Sebastián Piñera.

Paisajes para no colorear

Teatre Lliure de Montjuïc (plaça Margarida Xirgu, 1).
Direcció Marco Layera. Dramatúrgia: Carolina de la Maza i Marco Layera.
Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez.
Funcions: fins al 17 de novembre. De dimecres a diumenge.

Volen trencar el silenci, donar veu a les seves companyes, explicar la seva història. Recordar, per exemple, la història de Lissette Villa, que va morir asfixiada amb tan sols 11 anys perquè una de les cuidadores del centre de menors on vivia se li va seure a sobre durant uns quants minuts. O el de Tania Águila, que tenia 14 anys quan la seva parella li va llançar una pedra al cap i la va matar. Aquests són, de fet, alguns dels casos que van impulsar Marco Layera, membre de la companyia La Re-Sentida –de la qual vam poder veure la fantàstica ‘La imaginación del futuro’ fa quatre anys–, a crear ‘Paisajes para no colorear’. Davant de la violència estructural, teatre polític.

Amb l’objectiu d’acostar-se al biodrama i allunyar-se de la mera representació, Layera i el seu equip van realitzar tallers amb més de 100 adolescents xilenes i, fins i tot, va integrar un parell a l’equip de dramatúrgia. Després, va fer audicions i va seleccionar les protagonistes. El resultat és un retrat complet, completíssim, de l’adolescència a Xile. Parlen, sense tabús, de sexe, de (no) maternitat, de binarisme, de feminismes, de ‘bullying’, de violència familiar i social. Canten, ballen reggaeton, graven vídeos amb el mòbil. Contesten a les preguntes i respostes negatives dels adults, a aquest mantra d’«això és així perquè ho dic jo». Es desfoguen a la seva manera.

‘Bullying’ i maltractadors

Aquí no importa tant el què, com el qui i el com. De fet, el que és revolucionari de ‘Paisajes para no colorear’ no és el retrat, cru i sincer, de l’adolescència xilena, sinó que durant més de 90 minuts els adults callem i són elles, les eternes silenciades, les que parlen. Com l’escena en què una d’elles explica, davant de la càmera, l’atroç cas de ‘bullying’ que va patir. O la confessió de Daniela, que va veure com el seu pare escopia la seva mare i decideix enfrontar-se a ell i dir-li, cara a cara, que és un maltractador.

I les tornes es giren. I són elles, les adolescents, les que considerem que «estan en via de convertir-se en persones», les que no són nenes ni adultes, que ens obliguen a reflexionar i prendre consciència. A ritme de Daddy Yankee i llenguatge inclusiu, proclamant la sobirania dels seus cossos. Convertint aquest ‘Paisajes para no colorear’ en un manifest profundament polític, però no pamfletari, en contra del govern de Sebastián Piñera. Transformant la ràbia en art i recordant, al final de cada funció, que a Xile es violen els drets humans. 

Temes: Teatre