Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

TEATRE

'Els ocells': Foc a discreció de La Calòrica

La companyia es fixa en una comèdia clàssica d'Aristòfanes i la sacseja a 'Els ocells', una farsa cabaretera sense complexos que dispara contra les xacres de la democràcia en aquests temps de populisme neoliberal

José Carlos Sorribes

'Els ocells': Foc a discreció de La Calòrica

La democràcia es va inventar a Atenes, però quan no havia complert ni 50 anys ja va començar a mostrar les seves flaqueses. Així ens ho va recordar el clàssic Aristòfanes amb la seva comèdia 'Els ocells’. Se’ns hi presenta un ric ciutadà que abandona el món terrenal per la ingerència pública en els seus temes privats. La faula es trasllada al regne del cel en què el nostre personatge intenta convèncer els ocells per crear una nova civilització. Doncs bé, partint d’Aristòfanes arriba Els ocells, l’últim treball de La Calòrica, una companyia que fa temps que trepitja fort. Com a exemple hi ha la seva premiada ‘Fairfly’, que ha iniciat la seva gira espanyola.

Els ocells

Sala Beckett
Dramatúrgia: Joan Yago
Direcció: Israel Solà
Repartiment: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius
Fins al 26 de maig
De 9 a 18 euros

La tropa de La Calòrica ha fet ara un pas endavant. Recullen el guant d’Aristòfanes i s’embarquen en una farsa cabaretera peti qui peti. Els trets es concentren en aquest populisme neoliberal que, amb missatges melodiosos, entabanen la ciutadania, sigui amb al·legats a favor del ‘brexit’, de l’‘America first’ o de polítics que només veuen espanyols, ni vermells, ni blaus. Aquí són tots ocells en una al·lusió que és una de les moltes fiblades d’una peça que és pur teatre polític, però que no perd mai el to festiu. Mala llet, sí, d’aquella pròpia de l’inoblidable Rubianes.

Aquest és el mèrit d’’Els ocells’. No fa falta haver llegit, gairebé ni conèixer, Aristòfanes per entrar en el joc que proposa La Calòrica. Un joc que engega una mica mancat de ritme, però que es propulsa amb una assemblea d’aquestes aus. Han d’aprovar un canvi d’hàbitat que passa per la construcció d’una ciutat celestial, o sigui al cel. Un puput i una gavina són els incauts que compren la idea esbojarrada d’un tipus xerraire i que es mou amb màximes pròpies del liberalisme, el d’ahir i el de sempre. Amb un lema format per tres paraules: individu, mercat i competència.

Que ningú pensi que estem davant d’una lliçó de teoria política, que també n’hi ha, sinó davant d’un deliri cabareter i colorista en què tant se’ns presenta la democràcia com una velleta en una cadira de rodes, que es llança un dard enverinat contra la pederàstia eclesial o cap al paper que tenen institucions com la justícia o les forces de seguretat.

Equip excel·lent

El director Israel Solà i el dramaturg Joan Yago aposten fort en el desenfrenament i el tren no descarrila perquè compten amb un equip actoral excel·lent. Dels quatre, a Marc Rius li toca el paper més seriós, el de Pisteter, el venedor de fum que manté el nom original de l’obra d’Aristòfanes. Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López competeixen a veure qui provoca la rialla de l’espectador. Si l’última també canta de manera majestuosa, Xavi Francés destrossa amb enorme gràcia una peça de Camilo Sesto. A tots quatre els surt brodada una escena costumista d’una família d’ocells a l’hora del sopar. Hilarant.

LO+

Tot l’equip s’aplica al màxim en una farsa que mira la realitat i ho fa sense complexos.

EL-

L’obra flaqueja en algun moment perquè inclou tantes coses que és inevitable que s’abaixi el llistó

Els ocells demana, per tant, la complicitat per deixar-se arrossegar pel seu to irreverent, sarcàstic i festiu. També posar l’orella per estar atents a les pulles que es deixen anar. I atenció al vestuari d’Albert Pascual. De traca.

Temes: Teatre