Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CINE

Sebastián Lelio i sis directors més que es van copiar a si mateixos

Es va donar a conèixer amb 'Gloria' (2013), la història d'una dona de mitjana edat que busca el seu lloc al món. Ara que estrena el 'remake' 'Gloria Bell', recordem altres cineastes que van fer dues vegades la mateixa pel·lícula

Nando Salvà

Sebastián Lelio i sis directors més que es van copiar a si mateixos

Jaimie Trueblood

Per als que l’han produït, i que lògicament esperen guanyar tots els diners que puguin amb el film, ‘Gloria Bell’ és una aposta segura. Es tracta del ‘remake’ d’una pel·lícula xilena que va triomfar en festivals de tot el món, ‘Gloria’ (2013) –història d’una dona madura que afronta amb angoixes el pas del temps i la dura recerca de l’amor–, i està protagonitzada per una actriu cèlebre i aclamada, Julianne Moore. ¿Com no pot ser que no funcioni?

Gloria Bell

Comèdia / Drama
EUA / Xile, 2019
Repartiment: Julianne Moore, John Turturro, Michael Cera, Rita Wilson
Direcció: Sebastián Lelio

Més difícils d’interpretar són els motius de Sebastián Lelio, que va dirigir aquella obra original i ara ha dirigit la versió nord-americana. Considerant –però molt– que totes dues s’assemblen, queda descartat que l’hagin motivat criteris d’evolució artística; és més probable que decidís encarregar-se ell mateix de dirigir el ‘remake’ per evitar que ho acabés fent algun altre director. Lelio està lluny de ser el primer que repeteix la mateixa pel·lícula dues vegades. El que segueix és un repàs d’alguns dels cineastes que, per diferents raons, ho van fer abans que ell.

1. Funny games (2007)

Michael Haneke va rodar ‘Funny Games’ (1997) per criticar el plaer que el públic sent al contemplar violència i sadisme en pantalla. Deu anys després va decidir repetir el film pla a pla, tot i que en anglès i amb estrelles de Hollywood, perquè el missatge fes sentir culpables més espectadors. La nova versió va ser un fracàs.


2. Els deu manaments (1956)

L’obra més famosa de Cecil B. DeMille és un remake de la pel·lícula que ell mateix va dirigir el 1923. Si aquella primera versió de la història de Moisès havia tingut un èxit financer raonable, la segona va triomfar de forma monstruosa. Si es té en compte la inflació, ocupa el setè lloc entre els títols més taquillers de la història.


3. L’home que sabia massa (1956)

Com li va confessar una vegada a Truffaut, Hitchcock considerava que el seu ‘thriller’ L’home que sabia massa (1934) era propi “d’un aficionat amb talent”. Per això el va refer. Va revisar el guió, va esmolar els diàlegs, va omplir la trama amb més nusos i va utilitzar la cançó Que será..., será com a motiu argumental.


4. Heat (1995)

El 1989, Michael Mann va dirigir el telefilm Corrupció a Los Angeles, una intriga criminal de 90 minuts plena de bones idees però marcada per la falta de mitjans. Anys després, sense cotilles pressupostàries ni límits de metratge, va agafar aquella matèria primera i la va convertir en una obra que ha influït tot el cine policial posterior.


5. Secuestrada (1993)

El quart llargmetratge de l’holandès George Sluizer, Desaparecida (1988), va ser aclamat com una obra aterridora. Aleshores Hollywood el va contractar perquè rodés un ‘remake’ als Estats Units i li van imposar diversos canvis en la història, entre els quals un final feliç que arruïnava la sensació de por i amenaça que havia creat el primer film.


6. El grito (2004)

La primera pel·lícula que Takashi Shimizu va dirigir a Hollywood és la versió nord-americana de La maldición(2002), relat sobre un virus assassí amb el qual s’havia donat a conèixer internacionalment anys abans, en ple auge del cine de terror japonès. Resulta difícil quedar-se amb una de les dues: la nipona és incomprensible i l’americana és un ensopiment. 

Temes: Cine