'Lehman trilogy': auge i caiguda de Lehman Brothers

El nom de Lehman Brothers va adquirir, el 15 de setembre del 2008, una funesta fama. La fallida del gegant financer va posar en perill l’economia mundial i un sistema capitalista que –es va arribar a dir– s’havia de reinventar. Vana esperança perquè encara estem esperant. El fenomen va omplir les pàgines i noticiaris dels mitjans de comunicació. I no només això, va merèixer pocs anys després un text teatral del dramaturg italià Stefano Massini, 'Lehman trilogy'. Recollia una crònica de tres generacions sobre l’auge i la caiguda dels germans Lehman, uns emigrants bavaresos jueus.

Tot va començar el 1844, quan el més gran, el Henry, va obrir el camí d’Emanuel i Mayer al desembarcar a Nova York a la recerca del somni americà, el mite fundacional del capitalisme. De començar amb la venda de cotó a Alabama a edificar un gegant de Wall Street, que va acabar tenint els peus de fang. Un gran història que inclou més d’un segle i mig a la meca del capitalisme. I amb tot el cicle d’oficis que es mouen al voltant dels diners: comerciant, banquer, intermediari, inversor i, com a cirereta, especulador.

Estrenada a París el 2013, 'Lehman trilogy' ha tingut versions del Piccolo de Milà de Luca Ronconi o del també italià Roberto Romei durant el Grec del 2016. Les de Sam Mendes al West End i Sergio Peris-Mencheta a Madrid van arribar dos anys després. És aquesta última la que presenta al Lliure de Montjuïc i com a brillant ‘cover’ del buit en la programació que va deixar la dimissió de Lluís Pasqual l’estiu passat.

Si la peça de La Villarroel responia a una concepció escènica definida per la sobrietat, la de Peris-Mencheta es mou en una altra lliga. Primer, perquè juga amb el gènere del musical, propi del cabaret, com a suport del text en una producció ambiciosa i que respon sempre a aquesta perspectiva d'alta volada. És un muntatge propi del circuit internacional per envergadura i capacitat, tant del seu director com del seu repartiment.

Escenografia camaleònica

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Peris-Mencheta mou la batuta com un prestidigitador. Al llarg de les tres hores i mitja de l’espectacle (pauses incloses) –què menys si es tracta de travessar un segle i mig del somni americà– se succeeixen les escenes amb un ritme que no defalleix i amb unes solucions tan imaginatives com brillants. També ajuda molt la camaleònica escenografia, pròpia del teatre de barraca i amb una plataforma giratòria que dona molt joc.

No hi falta mai l’humor en un muntatge que es mou en el terreny de la paròdia caricaturesca per evitar el pes d’una lliçó historicofinancera, que també n’hi ha. Si Peris-Mencheta és un director fantàstic, compta a més amb un equip d’intèrprets a l’altura. Sis actors que es multipliquen en un centenar llarg de personatges. Canten, actuen o ballen, i formen un sextet sense fissures; són uns veritables atletes de l’escenari. Molt grans.