'Lo que esconde Silver Lake': enigmes de triple fons

Està clar que David Robert Mitchell és un cinèfil nostàlgic. Si en la primera de les seves pel·lícules –'El mito de la adolescencia' (2010)– va retre un homenatge a les pel·lícules de John Hughes i a la segona –It follows' (2014)– va oferir un dels homenatges més brillants al llegat cinematogràfic de John Carpenter; parlar ara de la tercera sense esmentar almenys 'El gran Lebowski', 'Mulholland drive', 'El llarg adeu' o 'Puro vicio' seria com intentar menjar un frankfurt sense omplir-se els dits de quètxup: a més de resultar molt difícil, li trauria part de la diversió al tema.

'Lo que esconde Silver Lake' està protagonitzada pel Sam (Andrew Garfield), un 'fumeta' urgentment necessitat d’una pinta i una dutxa, i que sembla que es passa la major part del seu temps masturbant-se, jugant a la Nintendo i espiant les seves veïnes. Quan una d’elles desapareix, el Sam s’embarca en una obsessiva investigació de cap a cap de Los Angeles que l’enfrontarà amb trobades socials extravagants, mansions de milionaris i túnels subterranis, missatges subliminars i codis ocults, productors, de cine desapareguts i sectes 'new age', gossos morts i assassines amb cara de mussol.

Com un personatge de videojoc

Gairebé com si fos un personatge de videojoc, haurà de resoldre endevinalles per accedir a una matrioixca de mons ocults; i en el procés, mentre el droguen i el colpegen i li disparen, la seva vida potser cobrarà sentit.

Notícies relacionades

'Lo que esconde Silver Lake': un tractat de cultura popular

'Lo que esconde Silver Lake': un còctel addictiu de referències pop

Que consti que no es tracta d’un misteri particularment dotat de capacitat per generar tensió ni del tipus de maquinària narrativa de precisió que sol caracteritzar el cine negre. Mitchell l’omple de nombroses pistes falses, i d’interrogants destinats a ser-ho per sempre, i de personatges suposadament rellevants que de sobte desapareixen per no tornar.

El que se’ns proporciona a canvi és la quantitat suficient de girs argumentals absurds i personatges excèntrics per mantenir-nos bocabadats durant 140 minuts de metratge. Mitchell, així mateix, ens sumeix en un estat permanent de neguit gràcies a l’hostilitat que extreu d’escenaris en aparença mundans, a la seva predilecció per un humor que provoca més desconcert que rialles i a un antiheroi protagonista, el Sam, propens al ‘voyeurisme’ i els desmesurats atacs de ràbia. I sobretot, a tots aquells moments increïblement estranys que ens presenta, un després de l’altre i sense parar. ¿Com et pots no sentir fascinat per una pel·lícula que inclou teories de la conspiració amagades en caixes de cereals i a un pianista que assegura que ha compost totes les cançons famoses de la història, des de 'Smells like teen spirit' fins a'I want to know what love is'?