'Lo que esconde Silver Lake': un còctel addictiu de referències pop

Amb la seva anterior pel·lícula, ‘It follows’, David Robert Mitchell es va convertir en un dels capdavanters del cine de terror d’última generació gràcies a la seva capacitat per extreure de la tradició cinematogràfica tot el seu potencial a través d’un potent còctel de referències que al passar pel filtre de la seva personalitat es transformava en una cosa totalment nova, fresca i diferent. Tan respectuós com al mateix temps atrevit i amb un punt irreverent.

Ara torna a demostrar que és el més llest de la classe gràcies a ‘Lo que esconde Silver Lake’,en què eleva a la màxima potència la maquinària de reciclatge per convertir-la en l’autèntica protagonista de la funció i compondre a través d’una acumulació abassegadora de picades d’ullet pop l’última joguina postmoderna amb vocació de clàssic de culte immediat.

El director volia parlar de Hollywood, de la cara oculta de la ciutat dels somnis i de les pel·lícules com a miratges d’una realitat cada vegada més deformada i que adquireix els contorns d’una al·lucinació en què tot es perverteix. Per això des dels primers compassos de la pel·lícula ens submergim en un univers tan estrany com impredictible en què hi ha un assassí de gossos solt per la ciutat, els esquirols cauen dels arbres, una xarxa de catacumbes serpenteja el subsol i triomfa un grup de rock anomenat ‘Jesús i les nòvies de Dràcula’.

Enmig d’aquest extravagant panorama trobem un home d’uns trenta anys sense nord, Sam (Andrew Gardfield) que ha crescut entre el grunge i la cultura del videojoc, entre Kurt Cobain i Mario Bros. i l’última obsessió del qual és trobar missatges ocults en els programes de televisió. La seva relació amb el gènere femení no pot ser més tòxica, tot i que ell s’entossudeixi a camuflar-la a través d’un halo d’immadura idealització.

És un ‘voyeur’ empedreït, per això el seu petit món es desestabilitzarà per complet a partir del moment en què aparegui en el seu camp de visió una noia rossa en biquini disposada a capbussar-se en una piscina. Es tracta de Sarah (Riley Keough), està obsessionada amb la pel·lícula ‘Cómo casarse con un millonario’, en la que ella interpretaria el paper de Marilyn Monroe, per descomptat, i que té un gos que es diu Coca Cola. De sobte desapareixerà i Sam s’embarcarà en una perillosa aventura per desxifrar-ne el parador i tota una xarxa de secrets que s’amaga en aquesta ciutat de mentides i aparences on, en realitat, tothom està sol.

Per a David Robert Mitchell tot està connectat, per això la mateixa pel·lícula es converteix en un mapa del tresor que ens porta de pista en pista per la història de la cultura popular del segle XX, des del cine mut i Janet Gaynor, passant pel còmic ‘underground’, el declivi de la contracultura, el culte a la revista ‘Playboy’ com a generadora de fantasies heterosexuals fins a desembocar en les teories conspiranoiques. Un apassionant ‘neo-noir’ detestivesc en què els secrets s’amaguen darrere de la lletra d’una cançó de R.E.M. o en un paquet de cereals.

Es tracta a més una pel·lícula que dialoga amb una generació perduda, que ha crescut sota l’ombra protectora dels seus pares i dels anys del creixement econòmic i que en temps de crisi s’ha quedat estancada en terra de ningú, en uns llimbs en què regna l’entotsolament i l’autocompassió, desfasats dins d’un món que canvia a ritme vertiginós i en què la seva existència sembla no tenir sentit. Potser per aquesta raó, sembla com si ens introduíssim en l’espai mental del protagonista, tan obsessiu com distorsionat, amb tot aquest puzle de referents que només adquireixen un veritable sentit per a ell.

Pynchon, Lynch, Hitchkock...

Notícies relacionades

'Lo que esconde Silver Lake': enigmes de triple fons

'Lo que esconde Silver Lake': un tractat de cultura popular

En realitat, sembla com si David Robert Mitchell jugués a ser Thomas Pynchon en clau adolescent i volgués compondre un malson suburbial a tall de ‘Mullholland Drive’ mil·lenista en què regna per damunt de tot la influènciad’Alfred Hitchcock  gairebé a tall de presència fantasmagòrica al llarg de la pel·lícula.

Pot ser que Robert Mitchell pequi d’ambició a l’hora de disparar troballes, idees i referències amb la rapidesa del tret d’una metralladora. Però ‘Lo que esconde Silver Lake’ intenta precisament anar més enllà de les aparences, enfrontar el banal amb el profund, l’evident amb l’ocult, per evidenciar que tot és mentida, la realitat és un simulacre, els mites no existeixen i és necessari construir una farsa al nostre voltant perquè tot tingui una mica de sentit.