'Només una vegada': una radiografia més que necessària

Marta Buchaca es fa una pregunta de la qual potser cap dona, amb parella, es pot escapolir. ¿Què passaria si un dia el meu company, després d’anys de convivència estable, em clavés una bufetada? ¿I si és perquè li he fet mal? D’aquesta arrencada neix 'Només una vegada', una peça de breu estrena en el Grec i que ara fa temporada a la Sala Petita del TNC. Una dramaturga de sòlida carrera porta a l’escenari una qüestió de constant i tràgica actualitat: la violència de gènere.

Buchaca i el seu equip despleguen una documentada radiografia d’aquesta xacra pròpia de la nostra societat patriarcal que inclou tots els estrats socials. Perquè 'Només una vegada' fuig, amb encert, d’entorns degradats i ens presentauna parella culta i benestant com a eix del problema. El Pau (Bernat Quintana) és un novel·lista d’èxit, i l’Eva (Anna Alarcón), la seva dona, treballa d’editora. Fa set anys que estan junts, tenen una relació harmònica, fins que un dia –no revelarem per què– ell es comporta de manera violenta amb la seva dona. Fins al punt que li trenca un braç. No és ella, sinó el seu pare, qui denunciarà l’agressió masclista.

La parella, junts i per separat, inicien una teràpia amb una psicòloga social (Maria Pau Pigem), que tampoc és lliure del problema. Les trobades propicien un format de ‘thriller’ en una posada en escena amb aire televisiu, inclosa la ràfega musical que separa les escenes. Allà es nota, potser en excés, el pas de Buchaca com a guionista per La Riera, per exemple. Dona agilitat a la trama, però també una mirada una mica epidèrmica a la definició dels personatges. Lògicament, 'Només una vegada' incideix en la denúncia que la violència mai està justificada, com recorda la terapeuta, i posa el focus acusador sobre l’agressor. 

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Però, per damunt de tot, Buchaca no pretén donar respostes concloents i sí alimentar un debat necessari sobre una qüestió tan greu. Per exemple, sobre el fet que la víctima gairebé s’arribi a sentir culpable. No hi deixa d’haver tampoc una pinzellada sobre les relacions de parella, sobre el desgast que pot provocar la convivència i les obsessions per la recerca desmesurada de l’èxit professional.

La directora i dramaturga compta amb un sòlid elenc. Quintana encaixa perfectament en aquest escriptor que sembla molt segur però que no ho és tant. Alarcón, mentrestant, aporta la seva energia habitual com la ‘pija’ glamurosa que té tantes inseguretats com el seu company. I Pigem és tan inflexible com a psicòloga com vulnerable en la seva vida personal. Aquesta pirueta del seu personatge, víctima d’un assetjador, propicia un final forçat que no desmereix una proposta necessària.