'La muerte de Stalin', l'acudit del genocida

¿Et saps l’acudit del tipus del bigoti que va matar milions de persones? Probablement no. No és fàcil trobar-li la punyetera gràcia a una situació atroç. Però 'La muerte de Stalin' demostra que és possible, i no només això. També que ridiculitzar la barbàrie pot arribar a ser una poderosa arma per a la protesta política.

Només fa falta un talent com el d’Armando Ianucci, una de les grans ments còmiques del nostre temps. Al llarg de la seva carrera, en ficcions com les telesèries 'The thick of it' i 'Veep' o el llargmetratge In the loop, ha fet humor negríssim amb l’objectiu de demostrar que l’escena política és un univers poblat per individus febles, mesquins, estúpids, incompetents o immorals, o totes aquestes coses alhora, en què el cinisme i la mala fe són permanents.

Aquí, de nou per examinar com la recerca del poder fa aflorar la lletjor humana, Iannucci recrea un dels fets capitals del segle XX: la mort del dictador soviètic Joseph Stalin, el tipus del bigoti que va matar milions de persones. I demostra l’atrevida barreja de comèdia i terror que l’absurd del totalitarisme encarna.

Concretament, el britànic imagina la salvatge lluita per la supremacia política que podria haver tingut lloc entre membres clau del politburó després de l’òbit i el clima de crueltat extrema i arbitrària i de paranoia en què aquesta es devia produir, atiat per la por que tenien aquells homes que noves purgues segellessin els seus destins de la mateixa manera que abans havien segellat els de tots aquells prou incauts com per desafiar el líder.

Per a ells no hi ha temps per perdre: hi ha molta informació per manipular i llegats per formular i records de l’antic règim per cremar i enterrar. I mentre això passa, la cúpula del govern soviètic es converteix en un laboratori en què l’ambició, la brutalitat i la idiotesa es barregen en una infal·lible poció del riure. Del riure nerviós, això sí. Perquè a fora, als carrers, la gent és oprimida. I mor.

   

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Ianucci no s’oblida d’això. En cap moment mira d’empatitzar amb aquests tipus. Els retrata com a éssers monstruosos, tan repugnants que resulta impossible trobar un bàndol en el qual alinear-se entre tanta estratègia fosca. I, veient-los, queda clar que la seva no és una història exclusivament sobre Rússia.

És cert que en els nostres dies no hi ha stalins, però sí que hi ha trumps, erdogans, putins, orbans, dutertes i altres líders l’única convicció política dels quals radica en el desig de poder personal. I que encara són més a prop.