Literary Combat: que totes les guerres siguin com aquesta

Encara que no us ho cregueu, les dues persones de la foto estan disputant un combat. S’estan desafiant a cop de micròfon i només en pot quedar una. Per embruix de la paraula, ell, Salva Soler, és el foc; ella, Adriana Bertran, la bombera que l’ha d’extingir. La pugna no acabarà en cendres, sinó en flamarada de poesia: petició de mà del foc a la seva enemiga, descobriment del camí que poden fer junts, abraçada de comunió. Les meves llagrimotes podrien haver apagat l’incendi. El de l’escenari i els que estan devorant la pampa argentina. 

Que bonic assistir a un part poètic. Que bonic veure vuit portents de la versificació, juntament amb vuit genis de la melodia, enfrontar-se al repte de crear del no-res davant una platea a vessar. Que bonic que el cervell no pari i que el seu xuc-xuc de màquina de vapor escalfi el cor, que la intel·ligència entri per la pell i llisqui gairebé sense voler fins a l’ànima, i diverteixi, i reconforti, i relaxi alhora que excita, com si el que passa davant els ulls (desorbitats, per una altra part) fos lògic, natural, fàcil. I no: brillar en un combat literari, com el que es va celebrar fa avui just una setmana a l’auditori de l’Espai Jove La Fontana, no en té res de fàcil. 

S’enfrontaven (per fer servir un verb bèl·lic d’acord amb la retòrica de l’acte, encara que si alguna cosa es respirava era fraternitat) vuit duos rapsode-músic. La batalla era doble: un duo contra un altre, i tots dos contra els riscos de la improvisació. Els rapsodes tenien tres minuts per construir un poema articulat al voltant d’un lloc, un objecte i una acció determinats per l’atzar. Els músics resseguien el serpenteig de les paraules, de les veus, dels cossos (tot entrava en joc per seduir) amb els seus instruments, i aconseguien una compenetració de lletres i notes sorprenent, que filava encara més prim a la segona prova de les eliminatòries, en què els dos poetes s’havien d’interpel·lar en intervals de 30 segons. Un jurat professional (novetat d’aquesta quarta edició dels Literary Combat, que van arrencar fa un any al Club Cronopios, i que des d’aleshores, i traslladats a l’Espai Jove La Fontana, infinitament més gran que la sala de Ferlandina, han anat gairebé a un per estació) havia d’elegir el guanyador. 

LA VERDADERA VICTÒRIA

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Dani Orviz (amb el percussionista Luis Tofoles) i Jaume Muñoz (amb la guitarra elèctrica de Gabriel Millán) van arribar a la final. Per separat van construir enginyosos relats per dotar de guió les imatges del vol d’una papallona, Orviz, i d’una ciutat filmada cap per avall, Muñoz («¿Qui vol viure a Copenhaguen podent viure en una Barcelona al revés?», va dir el creador dels versos més polítics de la nit). Junts, en harmònica lluita, van idear un conte que començava: «Era el primer dia d’una nova vida», i es van desafiar en un «Jo soc» en què cada identitat portava a una altra de més gran, més absoluta. I això que el punt de partida era «jo soc la lluita per la vida».    

Va guanyar Orviz, campió d’Europa de Slam Poetry i poeta de lloguer, amb una gràcia natural i un tremp desarmants, encara que un Muñoz crescut (es va classificar en el primer duel entre crits de «¡tongo, tongo!», però en els dos combats posteriors es va guanyar el públic) no l’hi va posar fàcil, amb imatges més vacil·lants, però de bella simplicitat. Bé, va guanyar Orviz, però en realitat, com va dir l’incisiu presentador, el cronopio Ramon Buj, van guanyar tots perquè «l’única victòria radica en el mèrit de ser prou valent per lluitar». Ho van ser. I que totes les guerres siguin com aquesta.