L'instrument de control més potent

«La por és útil. No per a qui la pateix, sinó per a qui la infon. No hi ha un instrument de control més potent». Quan Gabriele Romagnoli (Bolonya, 1960) va escriure aquestes paraules incloses a 'El arte de no tener miedo' ressonaven dins del seu cap les ràfegues de trets que van acabar amb la vida de 87 persones a la sala Bataclan, a París, el novembre del 2015. Però per sobre del silenci ensordidor de la mort, en el seu record destacava el xiscle de la dignitat, encarnat en una jove italiana.

Valeria Solesin i el seu nòvio eren en aquella sala quan hi van entrar els assassins disparant contra tot el que es movia. Es van estirar a terra, de boca terrosa, entre morts-morts i morts-vius, implorant sense implorar que les bales passessin de llarg. Es van estar així almenys una hora, interminable. La pitjor de la seva vida, sens dubte. Llavors Valeria es va aixecar i es va posar a córrer intentant fugir. «Per desgràcia, no ho va aconseguir, però en aquell breu espai de temps, va tornar a viure com un ésser humà. Perquè els éssers humans no estem fets per viure de boca terrosa», segueix escrivint Romagnoli.

No, no ho estem. L'instint ens porta a alçar-nos, i per això el poder recorre a la por per mantenir-nos amb el cap cot. Por de perdre la consideració social. Por de perdre la feina. Por (cada vegada més tangible, més concreta) de perdre la vida. I tant temem perdre que no semblem reparar en el terrible malbaratament de viure a mitges i de tolerar la pitjor de les pèrdues: la d'un mateix. Els que sí que en són conscients lluiten. Cadascú amb les seves armes. Romagnoli també lluita amb les seves; amb una, fonamentalment: el periodisme.

PRIMER QUE RES, PERIODISTA

Com al seu llibre anterior, 'Viajar ligero', a 'El arte de vivir sin miedo' reflexiona sobre la vida com ho faria un filòsof, però partint de la seva condició de periodista. Si en aquella ocasió viatjava a Corea per assistir al seu propi enterrament i, ficat en un taüt, descobrir què és essen­cial i què és accessori en la vida, aquesta vegada marxa cap a París rere els passos d'un parent llunyà, Antonio Sacco, a qui la fundació Carnegie va atorgar una medalla al valor el 1936.

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Romagnoli té el què, el qui, el quan, l'on, però li falta el perquè, així que es llança a desentranyar la història d'un acte de valor «en lletres minúscules» que el portarà a conèixer Giuseppe, un jardiner que va haver de rematar un company en la guerra per evitar-li una mort agònica; Ana, una immigrant moldava que va passar dos anys de penúries per poder arribar a Itàlia; el futbolista Abidal, que va jugar una final de Champions, i va aixecar la copa, després de jugar-se la vida en un quiròfan; Laura, que va perdre el seu marit en un atemptat a Bagdad...

Com a periodista, el mou la curiositat, però també (o sobretot) la convicció que entre els atributs dels que es dediquen a aquest ofici no hi pot faltar una «capacitat crítica que obligatòriament ha de mostrar sobre qualsevol forma de poder». I el poder ens vol espantats, perquè espantats és sotmesos. «Podem entrenar-nos per al coratge. El podem anar a buscar en exemples. Per això els he reunit tots aquí», conclou. Per donar-nos armes contra l'arronsament. Per fer periodisme del bo.