¿I on poso l'amor que no et puc donar?

I és, també, un aprenentatge. Un màster en relativització. «Jo era feliç amb Charlie. I de sobte un dia vaig haver d’acceptar que ja no estaria amb mi mai més, que l’havia perdut, que tot el que havíem sigut, ja no. I vaig decidir que volia seguir sent feliç. I que havia de centrar-me a disfrutar del meu fill, i perdre la por al canvi, i desterrar completament l’estrès laboral. I, malgrat la garrotada que m’ha donat la vida, ara soc més conscient que mai de la sort que tinc per totes les coses bones que m’envolten». Perquè, com ella mateixa escriu a Ganas de mí, «la vida comença a ser un desenllaç inevitable». —

Al principi els seus poemes eren «una ­riuada», una avinguda d’aigua torrencial d’aquelles que arrosseguen pedres, troncs i animals morts, com haurien sigut les seves llàgrimes si hagués pogut plorar, si no hagués estat en xoc. En un any, María Leach (Barcelona, 1979) s’havia casat, havia sigut mare i s’havia quedat viuda. En un any. Amb només 33. No era fàcil controlar l’huracà de sentiments i convertir-los en go­tetes salades que arrosseguessin el dolor de dins cap enfora en un viatge amarg –i llarg, sí, llarguíssim– però alliberador. No era fàcil plorar. No era fàcil parlar. Així doncs, va optar per escriure. 

 «La poesia sempre havia estat en la meva vida. El meu avi em va ensenyar a apreciar poetes com Àlex Susanna o Joan Margarit, i m’animava a escriure. I jo em recordo fent-ho des de petita», somriu María. Els versos van fer brotar les paraules que el dolor encallava dins el seu pit, i cada nit, quan el seu fill Nico, que només tenia 6 mesos, s’adormia, ella rimava el dol de la pèrdua. 

«Vaig estar dos anys escrivint els ­poemes de  'No te acabes nunca', i quan es va complir el tercer aniversari de la mort de Charlie em vaig posar a editar-los. Ho vaig fer en tres dies, tres ­dies amb les seves nits, en què vaig ordenar tot el material que havia elaborat i el vaig destil·lar. Un sol poema carregat de missatges es va convertir en tres o quatre, per exemple, cada un amb una idea clara. I el que feia va deixar de ser una teràpia per prendre forma de llibre de veritat».

CONTRADICCIONS

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Un somni d’infantesa fet realitat. Una altra contradicció en uns anys de vaivé emocional que marejarien fins i tot el cosmonauta més viatjat. «Sí: del moment més dolorós de la meva vida ha sorgit l’alegria immensa de veure publicat aquest poemari, i sobretot de veure la resposta de la gent. Moltes persones m’han dit que és el primer llibre de ­poesia que llegeixen. Em sembla pre­ciós», explica obrint molt els ulls, com sorpresa encara per la facilitat amb què ha connectat amb uns lectors que troben en els seus versos veritat i artifici, vida i literatura: el dolor de María és ­real, és aquí, sacseja, és el nostre, però no perquè ella ens l’expliqui, sinó perquè ens el mostra a partir de la quotidianitat, posant el zoom en detalls reveladors, destil·lant universalitat de les vivèn­cies més íntimes. La pèrdua de María és només la seva i és la de tots. 

YI és, també, un aprenentatge. Un màster en relativització. «Jo era feliç amb Charlie. I de sobte un dia vaig haver d’acceptar que ja no estaria amb mi mai més, que l’havia perdut, que tot el que havíem sigut, ja no. I vaig decidir que volia seguir sent feliç. I que havia de centrar-me a disfrutar del meu fill, i perdre la por al canvi, i desterrar completament l’estrès laboral. I, malgrat la garrotada que m’ha donat la vida, ara soc més conscient que mai de la sort que tinc per totes les coses bones que m’envolten». Perquè, com ella mateixa escriu a Ganas de mí, «la vida comença a ser un desenllaç inevitable».