Dones que parlen sense embuts

Ho recull Nuria Varela al llibre Cansadas. Una reacción feminista frente a la nueva misoginia, acabat de publicar per Ediciones B: «El març del 2014, coneixíem l’Informe sobre vio¬lència contra les dones elaborat per l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Les dades, esgarrifoses. L’últim any, 13 mi¬lions de dones van patir violència física als 28 estats membres, 3,7 milions van ser vio¬lades i nou milions de dones van ser víctimes d’assetjament. Al llarg de la seva vida, 62 milions d’europees, una de cada tres, han patit violència física o sexual». A Europa, a la nostra Europa. Fa menys de cinc anys. I en aquest còmput no hi entren els casos de petites violències quotidianes, prou petites i quotidianes per no rebentar les costures de la motxilla que les dones carreguem tota la vida, però tan persistents que acaben actuant com la gota malaia. 

Si aquestes dones poguessin fer sentir la seva veu, si algú els posés una gravadora al davant i les convidés a parlar, i els donés la confiança d’obrir-se perquè les escoltés sense jutjar, com va fer Maxie Wander a mitjans dels 70 amb 19 dones de la República Democràtica Alemanya, el seu testimoni no seria gaire diferent del d’aquestes. Tant se val que hagin passat exactament 40 anys des de la publicació de Buenos días, guapa (el llibre en què van quedar recollides les seves històries); no importen els murs, físics i mentals, que hagin caigut; no importa que del sistema polític en què vivien no quedin més que odis i enyorances i pors i esperances i amenaces: el que aquestes dones de la RDA li van explicar a la reportera austríaca segueix tenint plena vigència. 

Les entrevistes de Buenos días, guapa les havia d’haver fet, en realitat, el marit de Maxie, el periodista i escriptor Fred Wander. Però ell va saber que ella en trauria molt més partit: sabia escoltar, i, a més, després de la mort de la filla de tots dos en un accident absurd (va caure a la rasa d’unes obres), Maxie s’havia bolcat a cuidar els altres dos fills de la parella i a la seva feina, així que un repte com aquell podria ajudar-la a suportar aquell cop amb el qual s’havia acostat al KO.

Fred la va encertar: les entrevistades se sinceren amb Maxie d’una manera que els sorprèn fins i tot a elles mateixes. «És curiós que t’ho confessi a tu», «normalment no parlo tant», li diuen abans d’explicar-li el difícil control del seu desig sexual (que seria censurat pel seu entorn) o la seva incapacitat per arribar a l’orgasme (censurada també) o que no els agrada el seu aspecte («M’estimaria més si tingués pits de veritat») o la por que els fa la maternitat («Ja sé que ho faig tot malament. Ni tan sols serveixo com a mare. I això que això no ho fa malament ni un animal») o que, sobretot a les més joves, els agradaria ser homes («Sempre he sentit que volia ser un noi. Ells poden fer el que vulguin, ningú els engega el rotllo»). Us sona, ¿oi?

SENSE IDEES PRECONCEBUDES

Les entrevistades, dones anònimes d’entre 16 i 94 anys, parlen sense embuts perquè tenen una altra dona al davant que escolta sense idees preconcebudes. Maxie Wander no pretén demostrar res: ni si les dones de la RDA estan molt emancipades (encara que sorprèn sentir les seves rei¬vindicacions feministes en un moment en què a Espanya les dones encara havien de demanar permís al marit per treballar, obrir un compte al banc o treure’s el carnet de conduir) i si ho estan poc. Ella només vol escoltar, i explicar. «Qualsevol vida em sembla prou interessant per ser comunicada als altres», argumenta.  

Les seves veus, podeu comprovar-ho llegint el llibre de Wander i també el de Nuria Varela, po¬drien haver sigut gravades abans-d’ahir. S’ha recorregut part del camí, sí, però la meta de la igualtat real encara està lluny. Que segueixi fent falta un Dia de la Dona Treballadora, com el que celebrarem dimecres, n’és la prova. 

---

ALTRES VEUS GUERRERES

SVETLANA ALEKSIÉVICH: UN MEGÀFON PER A LES DONES

Es declara hereva d’Alés Adamóvitx, però al llegir Maxie Wander és inevitable preguntar-se si la premi nobel de literatura del 2015 coneixia l’obra que l’alemanya havia publicat sis anys abans de l’aparició de La guerra no té rostre de dona  (1983) per la manera com totes dues usen el 'collage' de testimonis per captar i amplificar la verdadera veu de les dones.  

FRIDA KAHLO: UN ESPERIT VITAL

Res va poder frenar les seves ànsies de viure: ni la pòlio que va patir de petita, ni l’accident que la va tenir un any al llit, ni la impossibilitat de ser mare, ni aquella relació ni-amb tu-ni-sense-tu amb Diego Rivera. Convertida en exemple de dona que reivindica i celebra qui és per sobre de tot, la seva vida s’ha explicat de mil maneres. Una de les més recents, la biografia il•lustrada, firmada per la dibuixant Maria Hesse, que va publicar Lumen a la tardor. 

GLORIA FUERTES: MOLT MÉS QUE INNOCÈNCIA

Segur que la seva veu és el primer que us ve al cap al pensar en ella. Cassalla que xuclaven els nens, i que va eclipsar el discurs adult d’una dona que amb la seva imatge i amb la seva vida va trencar motllos. En el seu centenari diversos llibres reivindiquen la seva cara menys coneguda, com Geografía humana y otros poemas, il•lustrat per Noemí Villamuza i publicat per Nórdica.  

VIRGINIE DESPENTES: LLIURE FINS AL MOLL DE L'OS

En realitat, potser la forma més rigorosa de definir la trajectòria d’aquesta novel•lista i directora francesa, que ha revolucionat el feminisme amb el seu discurs cru i visceral, és dir que fa el que li surt d’allà mateix, i que això no és incompatible amb obrar amb el cap. Va dinamitar esquemes amb 'Fóllame' (1988) i ara està amb la trilogia 'Vernon Subutex'. El segon volum el va publicar al gener Random House.   

---

MÉS LLUITADORES AL PRESTATGE 

'DECIDIDES': SET DONES D'UNA ALTRA ÈPOCA

Aquest llibre d’Albertí Editors sobre la vida d’una fotògrafa (Anaïs Napoleon), una espiritista (Amalia Domingo), una empresària (Emília Carles), una arpista (Clotilde Cerdà), una pintora (Emília Coranty), una industrial (Tecla Sala) i una pedagoga i activista cultural (Enriqueta Sèculi) que van viure a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX sense trair els seus principis i capejant les limitacions que el sexisme pretenia imposar-los es converteix en el millor exemple de tenacitat i empenta per a les dones actuals. 

MARIANA ALCOFORADO: LA POTÈNCIA D'UNA PASSIÓ PROHIBIDA

Nascuda a Beja (Portugal) el 1640, la jove Mariana Alcoforado va ser reclosa per la família, com tantes joves del seu temps, en un convent. Però els murs que pretenien allunyar-la del món no van poder contenir el seu amor per un militar francès ni el seu dolor quan ell la va abandonar, expressat en cinc missives recollides a 'Cartes d’amor de la monja portuguesa' (Angle Editorial/Acantilado), que van sacsejar la moral del seu temps per la seva franquesa a l’abordar una passió prohibida. 

BRIDGET CHRISTIE: IRREVERENT CLARIVIDÈNCIA

«Una bona dosi d’intel•ligència i claredat en un món carregat d’un nivell de tonteria insuportable», diu d’'Un libro para ellas' (Anagrama) Caitlin Moran, en qui és impossible no pensar davant l’obra de la humorista britànica Bridget Christie, que a través de vivències personals, anàlisis de tòpics, reflexions sobre el món que ens envolta i figures històriques com les Brönte o les sufragistes retrata i denuncia, entre rialles, la situació de la dona avui.  

Notícies relacionades

La ciència té nom de dona (però no ens ho van explicar)

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

'LAS HUMORISTAS': L'HUMOR ENS FARÀ LLIURES

No només Bridget Christie i Caitlin Moran han recorregut a l’humor per parlar de coses tan serioses com el feminisme. Cada dia hi ha més humoristes que utilitzen el seu enginy en el combat de la desigualtat. Potser per això, les dones que fan riure segueixen provocant recel en els sectors més conservadors: perquè l’humor apodera. En aquest llibre d’Icaria, set expertes analitzen per què sempre s’ha intentat mantenir les dones apartades de la rialla, i es desmunten clixés com que no tenim sentit del humor.