L'home escrit

«Sobretot m'interessa com el món oriental influeix avui en l'occidental», diu Carles Mercader, a qui l'exigent editorial alemanya Dienatch li ha publicat un llibre de fotografies amb una enquadernació delicada que inclou un pírcing real enfilat al llom. Aquesta portada resumeix el seu treball i el seu caràcter molt bé, com podrà comprovar qualsevol que vagi a la llibreria Malpaso dimarts que ve, 21 de febrer, per assistir a la presentació conduïda per la poeta Miriam Reyes d'un llibre titulat amb el kanji que en japonès es pronuncia 'mu' i significa el 'no-res' o el buit.

'Mu' reuneix imatges captades en tres continents, i tots els espais conflueixen en aquesta atmosfera compartida, tan dura com entranyable, distintiva d'un fotògraf que també escriu poesia. Al capdavall, el poema és el seu àmbit, el seu llenguatge, per alguna cosa porta la paraula tatuada en un bíceps. Poesia que ofereix en blanc i negre apuntant a rebels, marginats i gent anònima tant de l'Extrem Orient com d'Europa i el nord d'Àfrica. «Vull posar en primera línia persones que solen ser ignorades o menyspreades. Hi incloc poetes, escriptors, transsexuals i altra gent de mala vida [riu]. Gent que manté una lluita diària per ser com és».

La mateixa Reyes, José Luis Piquero o Eva Vaz són poetes que l'inspiren, a més de narradors com Eduard Márquez, Sherman Alexie o Barry Gifford. I és que segueix llegint a preu fet, que abans de fotògraf va ser llibreter -a més de treballar en una gasolinera o en un túnel de rentatge de cotxes-. Per això, als 26 anys, quan va pensar en una manera d’acostar-se als autors que li agradaven, va decidir amortitzar les classes de foto i revelat que de petit li havia impartit un veí.

Ha treballat per a editorials com Anagrama, Columna o Alfaguara. «Vaig fotografiar gent com Paul Auster, Amélie Nothomb, Martin Amis... però la trobada amb ells era superficial. En general necessito més temps per aconseguir el que busco». Busca que els retratats es despullin, d’alguna manera.

-Hi ha molts dormitoris en la teva obra.

-És l’espai de la trobada sexual i la companyia. De la plenitud. Un lloc on pots aclucar els ulls i descansar sense por. També l’espai on la soledat es viu de forma més angoixant.

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

Entre els que han vist els seus retrats -encara que no sigui l’únic art que domina- una pregunta habitual és: ¿com ha aconseguit aquesta imatge? «Per la Rolleiflex» forma part de la resposta. La Rolleiflex és una càmera d’aspecte antic que convenç la gent de ser interpel·lada per un professional, al qual dona la seva confiança.

Ara, Carles estudia Orient per explicar-se a si mateix, i a Occident. Després de Pequín, Tòquio i Seül, preveu continuar en metròpolis com Taipei o Singapur. ¿Conclusions actuals? «Pequín, Tòquio i Seül són ciutats de mesura sobrehumana on la modernitat està arrasant antigues estructures urbanes i mentals. Totes tres estan abocades a convertir-se en la mateixa ciutat globalitzada». En elles ha buscant bastants tatuadors. Un d’ells li va gravar 'mu' a la pell. Té onze tatuatges. «Són una manera d’amagar-me i inventar-me. També una manera de portar a sobre una petita biblioteca portàtil de poemes, records i somnis».