Llort et remourà els budells (des de la pàgina 1)

En aquesta novel·la passa com a 'Joc de trons': millor no encapritxar-se amb ningú si no es volen plorar absències. ­Lluís Llort, el seu responsable (Llort a seques quan es posa en mode escriptor; cognom directe i encertat com els molts trets que hi ha en la seva ja extensa producció literària), té un ric repertori de paraules i imatges, però no sembla conèixer el significat del terme 'pietat'. Diu que va escriure 'No n'estiguis tan segur' en tres setmanes, durant unes vacances sense plans en què va canviar les vuit hores de jornada laboral a 'El Punt Avui' per vuit hores de ¿sàdic? gaudi creant un univers de policies ambigus, xavals sense sort i poderosos sense escrúpols. Potser no va tenir temps d'empatitzar amb ells. Però després, continua, es va passar un any llegint i rellegint, traient i afegint, corregint, polint, com té el costum de fer. ¿Tampoc aquest lapse va ser suficient perquè se li despertés l'instint de salvar-los?

La cosa no va per aquí: la cosa va del desig de no ser previsible. «Hi ha dues menes d'escriptors -apunta-: els que només saben parlar de si mateixos i els que fan ficció pura i s'amaguen en les històries tant com poden. Jo sóc dels segons: prefereixo crear mons aliens a mi i jugar a ser Déu en ells». I si alguna cosa li està permesa a Déu és trencar les expectatives dels homes. Això fa Llort.

«Quan vaig començar a escriure aquest llibre, em vaig plantejar quatre reptes: seguir-me divertint amb l'escriptura; oferir al lector un mostrari de novel·la negra i policíaca (amb l'ampli ventall de situacions i personatges que hi ha en el gènere), i, alhora, desconcertar-lo». S'ha quedat en tres. «És que el quart és un espòiler», argumenta. Ho és. I seria una pena esbudellar-lo aquí, que per esbudellat ja tenim el mort que obre la novel·la, amb els intestins escampats sobre el terra d'una agència immobiliària amb tota la pinta de tapadora. A Llort no li fa por tacar-se les mans.

¿VOLEU NOVEL·LA NEGRA? DONCS EN TINDREU

Va començar a empastifar-se-les de tinta el 1999, quan va publicar 'Tardor', sobre el descens als inferns d'un músic a la Barcelona postolímpica (amb tot el que s'associa a un descens als inferns: droga, sexe buit, ambients sòrdids i desesperació), i el van seguir 'Maleït Montjuïc' (2000), 'Camaleó' (2001), 'Trenta-dos morts i un home cansat' (2004)... fins a sumar un total de nou novel·les en solitari, i la participació en antologies de narradors, llibres a vuit -¡vuit!- mans i una dotzena d'obres per a públic infantil i juvenil. Un no parar que l'ha anat consolidant com un autor de novel·la negra a qui, una vegada descobert, ve de gust, més que seguir, explorar.

Perquè el que li interessa és la novel·la negra, ¿oi? «Bé, a mi el que m'interessa són els personatges. Posar-los en situacions complexes. Això he fet sempre en els meus llibres, i no sabia com catalogar-los. Fins que Sebastià Bennasar em va posar l'etiqueta. A més, durant molt de temps, la gent em preguntava: 'Però tu ¿què fas? Aix..., és que m'agrada, però no sé el que és...'. I vaig pensar: '¿Voleu negra? Doncs tindreu negra. Canònica'. I aquí la tenim». 'No n'estiguis tan segur', vol dir.

DESDRAMATITZAR LA LITERATURA

Notícies relacionades

Crims.cat, cinc anys matant en català

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

Hi ha una pregunta que fa ràbia fer, però que sembla necessària: ¿per què una proposta com la de Llort, que és perfectament comercial, sense que això signifiqui que està renyida amb la qualitat literària, és tan poc coneguda? ¿Perquè sempre ha escrit en català? «Home, això et tanca mercats, però és que és en català com em sento còmode escrivint. No sé si aquesta és la causa. Jo sóc un escriptor molt analògic: no em sé moure a les xarxes socials. Potser això hi influeix. I sóc molt dolent per a l'autopromoció: si hagués de guanyar-me la vida amb les novel·les, no escriuria. Tenir un sou en una altra banda és el que em dóna llibertat per escriure. Em permet desdramatitzar la literatura, convertir-la en l'activitat lúdica que és avui per a mi, després d'uns primers anys en què m'angoixava més expressar la meva manera de veure el món a través d'ella. Jo ni tan sols em refereixo a mi mateix com a escriptor», assegura.

Doncs ho hauria de fer: les 296 pàgines de 'No n'estiguis tan segur' et desperten les ganes de saber més del seu món -perquè aquí hi ha un món-. Encara que t'hagi deixat amb els budells remoguts.