Festa entre olives

Vermut, sessió golfa

Prendre el vermut sota el sol és signe de vida plena. Però tornar al got amb l'oliva i la rodanxa de taronja quan cau la nit ens provoca una satisfacció a contracorrent. Aquí va una ruta noctàmbula per aquests 'jokers' de celler

Albert Fernández

Vermut, sessió golfa

JORDI COTRINA

És una epidèmia. Els infectats es multipliquen cada setmana, per tots els barris de la ciutat. Els addictes al vermut no en tenen prou amb els migdies del cap de setmana. Aquest aperitiu que es converteix en el cim pletòric de la setmana, amb uns moments esponjosos fets de xarrups complaents, converses amb ulleres de sol i amuntegaments feliços entre barres i tamborets, en què els pares brinden i parlen a crits mentre els nens estenen bassals en tovallons reclamant sense pietat més racions de formatge i xips. Això és la glòria beneïda, però no n’hi ha prou. En falta més. De nit els pares aparquen els nens a casa dels iaios, els joves tornen a sortir, les neveres continuen buidant litres del licor predilecte. Ja no és per gust, és per necessitat. Una veritable apocalipsi de zombis del vermut.

Estic prenent alguna cosa. Són més de les nou de la nit i aquí ningú fa pinta de tornar a casa. El cop de l’enèsima canya retruny sobre el marbre i el lleu terrabastall em genera confusió. No sé gaire bé on hem començat. Ara no sé si ha sigut al nord de Gràcia, a l’imprescindible Bar Bodega Costa Brava (Alzina, 58), on els quintos estan en dansa perpètua amb les sardines en escabetx, mentre els ‘riffs’ de Nueva Vulcano agiten vermuts com si fos sifó; o al sud del barri, a Lo Pinyol (Torrent de l’Olla, 7), amb el seu ambient refinat i cultureta, que et permet beure vi, cava i vermut a granel, triomfar en una cita de Tinder o perdre’t entre els volums de la seva biblioteca d’intercanvi de llibres. Segur que no hem perdonat la parada en un clàssic poderosíssim com La Vermuteria del Tano (Bruniquer, 30), amb el seu tracte de tota la vida, el vermut de la casa Perucchi i els aperitius de llauna inundats amb salsa casolana. 

On s’acumulen més troneres és al Puigmartí Bar (Puigmartí, 12), un local amb un èxit colossal on se solen formar diferents ambients en poc espai: fora, gresca plàcida a ritme de vermut i canya sobre els barrils que hi ha a la vorera; dins, confidències i tapes als tamborets davant els retrats d’icones pop, o en alguna de les poques taules, entre les simpàtiques anades i vingudes de l’Agus i la seva genial tropa de cambrers. 

Quan arribem a La Fábrica del Vermutillo (València, 224), previ el brindis de rigor al sempre atapeït Bar Bodega Quimet (Vic, 23), ja s’està fent tard. El licor dolç em travessa una altra vegada el coll, i em pregunto quantes parelles hauran pres un dels vermuts afrodisíacs d’aquest nou referent al carrer de València abans d’anar directament a enllitar-se. 

Vermut casolà i tapes al Morro Fi. / Alfredo casas

Perdo l’oremus. No sé com hem arribat al Bar Rufián (Nou de la Rambla, 123), ple d’ambient i amb els tiradors rajant de tot i més. Sé que abans hem fet una ronda a Las Vermudas (Calàbria, 39), que recentment ha obert el seu consolat encantador de Sant Antoni, rèplica a petita escala d’aquest paradís amb estaments hedonistes que fa un parell d’anys que triomfa al carrer del Robí. Li fan al cambrer la típica pregunta sobre com s’elabora aquest vi macerat amb plantes aromàtiques i altres substàncies amargues i tòniques, i me n’adono que som al Morro Fi (Consell de Cent, 171), el primer dels cinc locals que ja tenen aquests mestres del vermut casolà i les tapes addictives. Que sí, ara tastem el reserva amb una mica de moixama i ametlles, és clar. 

Licor vermell i seitons

EL+

Capgirar una litúrgia, canviant el dia en nit, accentua el plaer.

EL-

Pots perdre la xaveta.

Algú fa una bona broma, com una escopinada d’enginy, i la rialla que la segueix converteix el lloc en un clan d’acòlits del Joker de Joaquin Phoenix. Les converses derrapen. Esmenten una vella pel·li de David Cronenberg i se me’n va el cap mirant la vitrina. Penso en la carn nova mentre un seitó enfilat en un punxó es cargola i torna cap a mi. Gairebé sento el seu udol ofegat. Les anxoves de la safata del costat es coronen amb un bitxo que sembla una cornamenta de l’infern. Les boques s’obren grotescament engolint aquests éssers torturats. M’imagino a l’altra banda de la barra: contemplo la barbàrie dels diumenges, legions d’assedegats assetjant amb un efecte de zoom invertit, com a les pel·lis de Sam Raimi. 

Torno del flaix fent un cop amb el got a la barra. Noto el cementiri de tovallons arrugats als peus, mentre intento que domini el to solemne i no el begut. Ho dic. L’última i me’n vaig. No insistiu, nois. Pestanyejo molt lentament i em veig caient des d’una altura infinita a un oceà de licor vermell. Vull cridar, però tinc un escuradents entre les dents. 
 

Temes: Bars