Explosions In The Sky, 20 anys d'emoció instrumental

Repassem la discografia del grup postrock coincidint amb el seu pas per Barcelona amb la gira del seu 20è aniversari

Juan Manuel Freire

Explosions In The Sky, 20 anys d'emoció instrumental

Nick Simonite

Si calgués definir una santíssima trinitat del postrock, que és com anomenem al rock instrumental més exploratori des de mitjans dels 90, segurament hauria d’estar formada per MogwaiGodspeed You! Black Emperor i Explosions In The Sky. Tots ells han sobreviscut al declivi de popularitat del gènere i continuen oferint àlbums i, sobretot, directes aclaparadors. Repassem la discografia dels quarts, aquesta màquina texana de catarsis col·lectives, aprofitant el seu pas per Barcelona (dilluns, dia 3 de febrer, a la Barts) amb una gira pel seu 20è aniversari.

Explosions In The Sky

Barts (Avda. del Paral·lel, 62)Dilluns, dia 3, a les 21.00 horesPreu: De 28,50 a 34 euros

‘How strange, innocence’ (2000)

Gravat en només quatre dies, mostra Explosions en forma embrionària, cosa que no té sentit negatiu. És, simplement, una versió més transparent (sense tant ‘reverb’) i menys èpica del que vindria després. Convé reivindicar els vuit minuts de ‘Magic hours’, en la qual ja mostraven la mateixa habilitat en la calma i en la tempesta, o la segona i indiscutible meitat de ‘Time stops’. Com el posterior ‘The rescue’, que acaben de reeditar en vinil, en una versió remasteritzada, amb motiu del 20è aniversari de la banda. 


‘Those who tell the truth shall die, those who tell the truth shall live forever' (2001)

La seva veritable carta de presentació davant del món. Carta escrita amb virulència: guitarres cristal·lines passen a ser assassines en un obrir i tancar d’ulls. Durant un temps, se’n va parlar per qüestions extramusicals: el disseny i les notes interiors (en les quals es podia llegir «aquest avió s’estavellarà demà») predeien, segons algunes persones, els atemptats de l’11-S, però la suposada precisió de la profecia no era tal; el disc no va sortir el 10-S, com deia la llegenda urbana, sinó el 27 d’agost.


‘The earth is not a cold dead place’ (2003)

En comparació amb l’anterior, gairebé optimista. L’abrasió dona lloc a una emoció tardoral però triomfal que sembla feta per posar banda sonora a imatges esportives. Per això els van fitxar per participar en la banda sonora de la pel·lícula i telesèrie sobre futbol americà ‘Friday night lights’, amb la qual molts els van descobrir. La sèrie de NBC, tot un clàssic modern, va explotar a consciència temes de l’àlbum com ‘Your hand in mine’ i ‘Six days at the bottom of the ocean’, inspirat en el naufragi del submarí ‘K-141 Kursk’.


‘The rescue’ (2005)

El que es va plantejar com a disc menor, un experiment compost i gravat en vuit dies, va acabar sent una de les seves obres magnes. En lloc de buscar grans odissees de no sé quants minuts, van intentar desenvolupar idees en marcs més breus, de dos, tres o quatre minuts, i van aconseguir encerts enormes. Un avís per a necessitats d’inspiració al gimnàs: la segona meitat de ‘The rescue’, amb la seva èpica tranquil·la o els seus ritmes gairebé militars, resulta perfecta per fer exercici.


‘All of a sudden I miss everyone’ (2007) 

L’oxigenació creativa de ‘The rescue’ els va provar molt, i es van començar a preguntar: ¿Per què ens hem de limitar a dues guitarres, bateria i baix? Com en l’anterior disc, tornen a incloure veus (afineu l’orella a l’altura de ‘Welcome, ghosts’) i per primera vegada s’atreveixen amb el piano, molt present en almenys un parell de temes. L’edició limitada del CD incloïa un segon disc amb remescles de, poca broma, Jesu, Mountains, Four Tet i Eluvium.  


‘Take care, take care, take care’ (2011)

Quan alguns fans van llegir aquest títol (traduïble com ‘Cuideu-vos, cuideu-vos, cuideu-vos’), van creure que Explosions s’acomiadaven, però va ser una falsa alarma: quedava grup per a estona. Això sí, en aquest disc comencen a sortir certs automatismes i tot sona bastant familiar, gairebé massa. Només sorprèn la virulència ocasional del so de la bateria de Chris Hrasky. Si volien durar molt més sense avorrir-se i avorrir-nos, havien de sacsejar-se. I ho van fer, vaja si ho van fer.  


‘The wilderness’ (2016)

Abans de convertir-se en imitació de si mateixos, van decidir fer un salt al buit, o per ser més precisos, un salt al vast infinit del cosmos. Van senyalar ‘2001: Una odissea de l’espai’ com a influència fonamental d’aquest àlbum, una cosa que s’evidencia a ‘Colours in space’, tant pel títol (una referència al clímax psicodèlic del clàssic de Kubrick) com per una al·lucinada part final. Al llarg del disc, els moments de màxima ansietat s’alternen amb els de bellesa màxima, de vegades en un sol tema. La gran fita és ‘Logic of a dream’, en el qual es mouen fluidament però misteriosament, amb la lògica del somni, entre pols musicals oposats.

Et pot interesar