CONCERT

Cariño, al cim del pop indie

El jove trio madrileny visita Razz Club per disparar els seus perdigons de pop trotador, irònic i emotiu

Juan Manuel Freire

Cariño, al cim del pop indie

Mateo Lopez

La de Cariño ha sigut una de les històries d’èxit més sorprenents del pop espanyol recent. Pel molt que se n’ha parlat, es diria que fa una dècada que estan entre nosaltres, però en realitat van gravar els seus dos primers temes el març del 2018: ‘Canción pop de amor’ i ‘Momento inadecuado’. Al novembre van llançar la seva col·lecció de cançons més llarga fins ara, ‘Movidas’, de la qual ningú s’ha cansat un any després. 

Cariño

Razz Club-Razzmatazz Clubs
Dissabte, 26 d’octubre, 1.00 h. (obertura de portes) 
Preu: 16 € (anticipada) i 18 € 

Essencialment perquè les cançons perfectes mai cansen. Ho eren les dues primeres, recuperades al miniàlbum, i ho eren novetats com ara ‘Bisexual’, la trotadora ‘Su portal’ i ‘Souvenirs’ («Nunca me regalas imanes de nevera / Y eso que has viajado por toda la esfera»), depuracions ideals d’influències molt dels 80 i 90, vinculades a estils en auge per llavors com ara indie pop, twee i soft pop.

Tot i rondar els vint anys, han consumit vells grups perquè «l’escena pop de Madrid els escolta molt», assenyala Alicia Ros (baix, veus). «Des de petites ens han interessat aquests grups, ja sigui per familiars o amics grans. Sortim pels llocs de popers, anem al festival Contempopránea, no sé... Fins i tot diria que ens coneixem gràcies a escoltar aquests grups».

Superant les seves influències

L’Alicia va ser l’última a afegir-se a Cariño. María Talaverano (veus, teclats) i Paola Rivero (guitarra) s’havien conegut a Tinder fa uns anys i no va sorgir l’amor, però sí la llavor que donaria peu a Cariño. Convertides en veïnes, es van decidir a muntar una banda. «Teníem bastants grups en comú i de diversos estils», explica l’Alicia. «La primera vegada que ens vam reunir vam fer una llista amb les formacions que ens agradaria arribar a emular o que ens inspiraven. Allà hi havia Los Fresones Rebeldes, La Casa Azul, La Bien Querida, Perro, Axolotes Mexicanos i La Pequeña Suiza».

Cariño han agafat i en molts casos millorat aquestes influències gràcies a la intuïció melòdica, lletres de refrescant obertura sexual i una energia simplement elèctrica. El públic (no només) alternatiu va saber reconèixer el seu talent. Les tornades no estan en fase d’extinció; quan arriben, la gent sap apreciar-les. «El pop mai mor –opina l’Alicia–. Simplement, hi ha èpoques en què està més en auge i d’altres en les quals no tant. Vam arribar en un moment en què feia molt que un grup jove de pop no treia res i, per sort i inèrcia, ens ha anat molt bé. D’altra banda, les lletres també reflecteixen bé una quotidianitat que compartim amb la resta de gent jove». 

Lletres franques i directes, allunyades de l’heteronormatiu, amb les seves bones paraulotes ben disposades, les seves ràfegues d’ironia i també els seus sotracs d’emoció sincera. «Així és la nostra música, amb un missatge bonic però irònica. Totes escrivim sobre el que ens passa. No ens fixem en lletres de ningú en concret. Escriure lletres sol ser per a nosaltres vomitar les emocions i sentiments que ens pertorben en aquell moment», explica Ros.

Possibilitats massives

Hi ha una cosa que no es diu gaire de Cariño, i que sorprèn el que signa a dalt: la perfecta depuració de cada cançó, sobretot a ‘Movidas’. No sobra un segon de música i les dinàmiques i estructures són sempre realment efectives. ¿Fins a quin punt són obsessives en la recerca de la perfecció? «Jo diria que gens obsessives. Cada cançó és un missatge i el nostre únic objectiu és transmetre’l; no ens fiquem gaire en l’ornament musical. Algunes cançons ni tenen tornada i no s’ha buscat; el mateix sinte ha complert aquesta funció en l’estructura de la cançó, una mica sense voler. També caldria agrair la feina de Martín Spangle [Amyjo Doh & The Spangles] i Javi Harto, que han produït amb nosaltres les cançons».

No seria tan difícil o llunyà un salt al mainstream. A les radiofórmules els fan falta cançons com aquestes. Però ¿és una cosa que interessa a Cariño? ¿Arribar a un públic (encara més) ampli i competir en les lligues (més o menys) massives? «No ens ho hem plantejat», assegura l’Alicia. «Estaria bé agradar com més gent millor, sens dubte; poder connectar amb tothom. No obstant, tenim un punt de por al ’mainstream’. Si comences a agradar a molta gent, és fàcil que al crear pensis molt en l’oient en lloc de ser totalment lliure».

El pròxim desafiament de Cariño és el Razz Club, on oferiran un concert dissabte a la matinada, dia 26, a diumenge, dia 27. ¿Quant imposa actuar a aquella hora davant d’una horda de ‘clubbers’? «Fa una mica de por, sobretot per l’hora. Hem d’aconseguir que aquesta gent ens escolti i vulgui continuar de festa. És un repte, ¿eh?». 

Aquesta mateixa nit a Razzmatazz

Paula TempleLa celebrada productora techno britànica –una de les mans mestres del Plunge de Fever Ray– visita la cabina de The Loft en un dels seus millors anys, amb el seu disc de debut recentment publicat. The Loft, sala 2. 

Nina Las Vegas. Presentadora de ràdio, DJ i productora, Nina Elizabeth Agzarian és una figura clau de l’escena de ball australiana. Escolteu el seu CD-mix del 2013, ‘House party vol. 2’. Trill, sala 5.

Abu Sou. És l’àlies del gallec Breixo Martínez, cofundador del programa de ràdio/festa/segell Canela En Surco i DJ conegut pel seu ampli espectre de ritmes: disc, funk, afrobeat, house... Prohibit estacionar. Lolita, sala 3.

Temes: Concerts