El virus del 'latte'

A risc que m’esclatin les temples per sobredosi de ‘coolness’, entro en una cafeteria d’especialitat del Poblenou. Per un segon abaixo la guàrdia i els meus llavis ho escupen sense més ni més: «Un cafè amb llet, sisplau». Els cavalls renillen i sona ‘Carmina Burana’ durant un segon etern. Embargat per la llàstima, el barista li dona una altra oportunitat a aquest ‘boomer’. Allà vaig: «Perdó, un latte». Soc a Barcelona, no a Portland, però és igual. 

I ara que vingui un modern, baixi del patinet i em digui que la plebs confon ‘latte’ amb cafè amb llet, tot i que es preparen de manera diferent, les proporcions i la textura de la llet no són iguals, bla, bla, bla. Explica-li això al meu pare, ‘bro’.

 Soc addicte al cafè d’especialitat, però ja soc en una edat en què demanar un latte em fa sentir com un estúpid. Ho sento, són tants anys apel·lant a la lògica i demanant-ho en el meu idioma que finalment m’he rebel·lat: des de l’incident al Poblenou, quan entro en cafeteries modernes m’encomano a Juan Valdés i sempre demano un cafè amb llet, tot i que a la pissarra no hi surti. Tot i que sigui diferent del ‘latte’. Com un boig.  

L’excusa perfecta

Hem de reaccionar, Espanya. ‘Latte’ corre per l’horta com un pugó desbocat. Confon el personal. És l’excusa perfecta perquè et cisin 2 euros per tassa. I s’expandeix a altres beuratges: ‘iced latte, matcha latte, chai latte’...

El virus vol colonitzar el nostre idioma i ho està aconseguint; no ens n’adonarem i acabarem demanant un ‘rice latte’ en lloc d’un arròs amb llet al Bar Manolo. A més, si eliminem el terme ‘latte’ de les nostres vides, ens evitarem un dels pitjors acudits del segle XXI: ¿qui és l’humorista que beu més cafè? Carlos Latte.