¿D'on surt aquesta cua?

Un amic es preguntava si realment era tan bo el que cuinaven al Ramen-Ya Hiro perquè sempre hi hagués tanta cua (i tants patidors sotmesos a la cruesa dels elements). Només vaig ser una vegada a tan cèlebre restaurant derameni, per entrar, vaig haver d’anar-hi una hora abans que obrissin. Em vaig sentir com aquests fans d’Isabel Pantoja que comencen a fer cua el dia abans del concert. I ni això: al costat de les hordes pantojianes, almenys hauria begut ‘chinchón’, hauria menjat pipes i hauria cantat ‘Hoy quiero confesar’ set vegades. Elramenmolt bo, sí, però no hi he tornat mai més. 

No hi ha cap restaurant que es mereixi una hora i mitja d’espera en ple carrer, amb les gònades en nitrogen i la incomoditat d’haver d’engolir ben de pressa sabent que allà fora hi ha una fila de Caminants Blancs disposats a apunyalar-te a la cara si et demores amb les postres. Això de les cues en restaurants no és un bon negoci per a la psique. Arribes a la taula emprenyat, humiliat, trencat. El plat et sembla poc. Ni la més exquisida de les menges esborrarà de la teva ment aquelles dues hores de patiment; no hi ha gaudi possible sabent que a la vorera hi ha 60 assassins en potència odiant-te. A la cua del restaurant de moda de torn, fins a l’ésser humà més gentil es pot convertir en una serp verinosa. 

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

Per la meva banda, cada vegada que veig una cua quilomètrica en un restaurant em congratulo, ja que sé que hi haurà un lloc on menjaràs igual o millor, segurament més barat i sense patir un brot psicòtic mentre esperes. A més, els que fan dues hores de cua per menjar-se uns fideus són els que després diuen que no els dona la gana d’anar al Phenomena perquè... cal fer cua. Un peix que es mossega l’ídem.