Sorbet de cervells de mona

Ahir va ser la nit de Halloween, època de maratons de cine de terror, un terreny que molt pocs associen a la gastronomia. I això que menjar i cel·luloide han flirtejat en incomptables ocasions. Un rosegador pudent manejant els fogons com si fos Paul Bocuse (‘Ratatouille’). Jon Favreau repartint colesterol en forma de sandvitxos cubans des d’un ‘food truck’ (‘Xef’). Un pollastre a l’ast creuant el firmament i posant-se a la diadema d’una distingida senyora (‘La festa’) ...

La llista és interminable, però ¿què passa amb les escenes de menjar nauseabundes? ¿Què passa amb el gastrogore? En ple Dia de Morts, cal reivindicar més que mai la connexió entre gastronomia vomitiva i cine de terror, gènere pioner que ja practicava el ‘food porn’ quan els ‘foodies’ de moda encara eren zigots. 

Per a revolució, el pastís amb cap humà de ‘Creepshow’

¿La triperia és tendència? A ‘Hannibal’, el doctor Lecter ja cuinava porcions de cervell d’un fiscaI general, encara viu i conscient. ¡I alimentava el pobre diable amb el seu propi cervell! Veig a Instagram que els gelats exòtics ho peten. Bah, a ‘Indiana Jones i el temple maleït’, un califa llaminer es ficava entre turbant i esquena un sorbet ¡de cervells de mona! Ho flipes amb les barres de proteïna, ¿no? Serà perquè no vesteix els rectangles gelatinosos de pasta d’escarabat que es menjaven a ‘Snowpiercer’. I no em vinguis amb la revolució de la pastisseria. Per a revolució, el pastís amb cap humà del primer relat de ‘Creepshow’. 

Per cert, si et passa com a mi i tampoc et regiren l’estómac aquestes escenes, ni estàs sonat ni ets un caníbal; senzillament has anat a restaurants de Barcelona on es menja moltíssim pitjor.