Els préssecs de la ira, per Miqui Otero

Mirar aquell que mira: un dels molts recursos que utilitza aquesta pel·lícula tan imponent com poc aparatosa, tan especial, dirigida per Carla Simón.

Un dinar familiar just abans de la tempesta

Si un intenta recordar un instant és possible que es quedi amb un dinar familiar de porró i brindis, just abans de la tempesta. La dringadissa de gots i coberts s’atura perquè algú vol capturar el moment, potser tement que sigui l’últim. Així que la tribu intenta somriure mirant a càmera. Ens estan mirant a nosaltres, al públic, i, de fet, qui fa la fotografia és l’única persona de la família que va abandonar aquest poble lleidatà per anar a viure Barcelona. La família queda congelada, com sembla estàtic (tot i que passin segons o anys) un paisatge bonic però sec en camp obert. I llavors el clic. I, després, veiem el mòbil (un iPhone) que ha atrapat aquest record.

La pel·lícula arrenca, de fet, amb un primeríssim pla de tres nens que juguen en un cotxe abandonat molt a prop del pantà, com si aquell altre ocupat per la quitxalla de ‘Si te dicen que caí’, de Marsé, estigués al poble perdut d’‘El río’, de Matute. Juguen a una espècie de guerra simbòlica, aquests nens que posen gasolina amb una regadora verda. A fora hi ha una altra guerra: la lluita pel territori, tradicionalment dedicat al conreu i al préssec i que ara es pot capitalitzar, a tot estirar, amb plaques solars gestionades pels rics de la zona (anomenats Pinyol, com el pinyol del préssec, com l’important en un conflicte). Se sent llavors el soroll d’una excavadora i, en lloc de mostrar-nos-la, veiem els ulls dels tres nens mirant el monstre.

El soroll insidiós d’una màquina

I la pel·lícula acaba amb un recurs familiar. La família, al seu jardí, participa en l’elaboració i l’etiquetatge d’uns préssecs en almívar. Tot és harmoniós fins que brunzeix el soroll insidiós d’una altra màquina. També triga a mostrar-nos-la. Així fa més por, com passa amb ‘La mujer pantera’, de Tourner. La càmera recorre les cares, entre la ràbia i el desencant.

Notícies relacionades

Celebra Sant Jordi amb roses i un bon formatge

Els orígens miners de Súria en un museu

‘Alcarràs’ és una obra mestra. I ho és per decisions com aquestes. Per mil detalls i gestos. Les trenes de la preadolescent que vol avançar i no ho pot fer. La vena al coll de l’adolescent desenganyat que s’entrega al trial, a l’‘speed’, a la música màquina. La camisa planxada i ficada per dins de l’avi que assisteix, amb una perplexitat digna, a la desaparició del seu món. El primer cigarret de la mare quan pren una decisió i el pare enfrontant-se a la maquinària rovellada com un senglar ferit.

Simón té una capacitat empàtica paranormal per entendre cadascuna d’aquestes generacions. Sembla capaç de dir-nos les seves pulsacions quan treballen o els seus malsons quan dormen. Sap evocar, de manera seca i emocional, un passat no bucòlic, ocupar-se d’un present conflictiu i imaginar un futur impossible. Un ressò d’‘El raïm de la ira’, de Steinbeck: «I als ulls de la gent es reflecteix el fracàs; i als ulls dels famolencs hi ha una ira creixent. En les ànimes de les persones el raïm de la ira s’està omplint i agafen pes, a punt per a la verema». Mirar una altra vegada aquests ulls i els ulls que els miren.