Conde del asalto

Torna Floquet de Neu

La idea sembla que ben aviat arribarà a ple municipal: una possible escultura animatrònica del goril·la albí

Torna Floquet de Neu

Poc després que Floquet de Neu morís, amb la ciutat encara consternada, la meva estimadíssima Julia Otero preguntava a Joan Clos sobre qui podria prendre «el relleu carismàtic» d’una icona tan insubstituïble com l’únic goril·la albí del món. El llavors alcalde, un tipus que sempre m’ha generat una espècie de tendresa filla de la perplexitat pel seu talent per ficar la pota en les ocasions més solemnes, va contestar: «El que s’aprecia més és que tenim deu goril·les a l’Ajuntament de Barcelona». 

Potser allò va ser una involuntària confessió sobre quin equip consistorial havia ideat una cosa com el Fòrum, potser només va ser un innocent lapsus, potser va ser una venjança contra el mateix Floquet: diu la llegenda que quan Porcioles, l’alcalde franquista, el va rebre per primera vegada en seu municipal l’1 de novembre de 1966, l’animal va defecar a l’Ajuntament. Ha plogut, fins i tot nevat, des de la seva mort, però tot continua igual. O semblant. 

Un milió d’euros

Aquesta setmana se’n torna a parlar. Sentia l’altre dia a Rac 1 la notícia que prospera un projecte per homenatjar la seva figura. Eduardo Bare, propietari d’un restaurant i activista ‘floquetiner’, va començar a recollir firmes a través de change.org perquè s’emprengués alguna iniciativa. El símbol de la ciutat de tantes dècades no tenia ni carrers ni estàtues. L’atzar va voler que la idea arribés a orelles del copropietari d’Aquí Houston, una empresa tecnològica amb seu a Barcelona. I la idea sembla que ben aviat arribarà a ple municipal: una possible escultura animatrònica, un monument 2.0 d’uns 3 metres d’altura, que costaria un milió d’euros.

Sense saber si la cosa seria un espant o un prodigi, recolzament des d’aquesta humil tribuna que no s’oblidi el personatge, a poc ja del vintè aniversari de la seva mort. Barcelona sense Floquet, com sense Messi, va perdre un ésser únic en la seva espècie, dels que donen relleu, caràcter i projecció. Per bé i per mal.

Un ‘mite-souvenir’

No parlo des de la nostàlgia infantil, tot i que dibuixés Floquet al meu pupitre un milió de vegades (es diu que, preguntats per la mascota olímpica que voldrien per al 92, el 90% dels nens el van triar a ell). Ni tampoc des de l’empatia adolescent: veure aquell rei, a qui tot se li concedia, mirar amb ràbia punk i tristesa folk, fer calbs, llançar els seus propis excrements als barrots davant la mirada embadalida dels turistes (en una ciutat que es consagrava a aquest sector) sempre em va encantar. Parlo més enllà de la memòria personal. Tenir present Floquet és no amnesiar com la burgesia catalana va fer molts diners sense pagar aranzels explotant la colònia espanyola en la qual ell va néixer (ara Guinea Equatorial), quan caminava per allà fins i tot Fèlix Millet tocant el saxo en un combo anomenat Banana Boys. És plantejar la pertinència de fer d’un animal captiu un reclam. És no oblidar la pedra de toc (aquella portada de ‘National Geographic’) de la imparable (i mal gestionada) globalització barcelonina. És reflexionar sobre l’artista i l’ésser únic, que per ser únic se sent sol, per molt envoltat de gent que visqui. És, d’altra banda, rescatar una ciutat en la qual estimàvem, i havíem vist en persona, la nostra icona

Notícies relacionades

Encara ara, quan vaig al zoo, el busco més enllà dels peluixos que es venen a la botiga, el mite convertit en ‘souvenir’, i em pregunto: ¿què pensaria Floquet de la seva ciutat?