Hi ha ball a Mart

Va escriure Ray Bradbury a les seves ‘Les cròniques marcianes’: «Els homes de la Terra van venir a Mart. Ho van fer perquè tenien por o perquè no tenien por en absolut, perquè eren feliços o perquè no ho eren. Venien amb somnis petits o grans o sense cap somni». Venien a Mart, podria afegir, perquè no podien anar ni a Conca. 

A més, aquests dies, veig indicis per traslladar-m’hi a tots els racons. Primer va ser la NASA qui va publicar fa uns dies imatges de Mart recollides per un robot molt llest. Estem tan embrancats en les desgràcies del planeta blau que ni tan sols li hem fet gaire cas a un desembarcament tan espectacular (i car) en el vermell. Oblidem que, com va dir Carl Sagan, només som «un punt blau pàl·lid en la immensitat del cosmos».

Miss Mart

La notícia, no obstant, podria almenys convidar-nos a llegir les novel·les marcianes de K. Dick o Arthur C. Clarke, tot i que jo en recomano una ambientada en un altre lloc on viuen unes estranyes criatures que contesten amb preguntes i desenfunden la cartera amb més rapidesa que una pistola de rajos calòrics. A la fi del món. O, en altres paraules, a la Costa da Morte. Allà transcorre la història de la meravellosa nova novel·la de Manuel Jabois, sentimental i intel·ligent, trepidant i intimista, sobre la desaparició d’una nena el dia del casament de la seva mare. La nena arriba al poble a principis dels noranta envoltada d’un núvol de misteri. Quan li pregunten el seu nom, arriba a deixar anar: Miss Mart. I llavors, cito, perquè aquest llibre cal citar-lo: «Diu, amb la gràcia natural d’una nena a qui tot li surt bé: ‘És que allà hi ha un altre cànon de bellesa’». Tant de bo a Mart les novel·les siguin, de fet, tan boniques com aquesta. 

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

També aquesta setmana s’inaugurava una gran exposició al CCCB: ‘Mart. El mirall vermell’, que explora la nostra fascinació per aquest planeta des de la ciència, la literatura, el cine. Mèdiums, científics, guerrers i escriptors. Associacions que defensen que ens hauríem de traslladar al més aviat possible i projectes de parc temàtic a la província de Huelva amb la mascota més improbable de la història: Jamonciano (un pernil verd, marcià). En l’última part d’aquesta exquisida exposició, dedicada als preparatius per a nous assentaments, m’adonava que llegia els rètols amb la impaciència amb què reviso les notícies sobre la vacuna. És a dir, feia comptes per saber quan podrem tocar el dos d’aquest planeta.

Tot i així, mentre esperem els primers taxis a Mart, podem escoltar David Bowie preguntant-se si hi ha vida allà; T. Rex volent ballar, com ho farien Radio Futura, als salons de ball de Mart; Sisa volent tornar la calor, el sabor, les ganes de disfrutar a aquests «marcianets» que han perdut l’empenta, que viuen com esquimals, que van oblidar el ritme..., o esperar que siguin ells, els marcians, els que ens ho tornin com en aquesta popular cançó cubana en la qual un objecte volador arriba a l’Havana i d’ell surten unes curioses criatures ballant una cosa anomenada ‘Richachá’, «perquè així anomenen a Mart el txa-txa-txa». Tant de bo, aquí o allà, puguem tornar a ballar-lo aviat.