Comte de l’assalt

2021: festival a casa

La gent, enyorada dels festivals de música, nua al seu canell el filferro verd del Pa Bimbo a l’estil polsera del FIB. Així podria ser el futur pròxim de la cultura

Miqui Otero

Març del 2021 i ja no es parla de cultura segura, perquè sembla que l’única cultura segura és la que es pot viure a casa, com si l’únic sexe segur fos l’abstinència. 

Fa temps que ens hi hem acostumat. Ja som com l’acudit aquell sobre algú que fa tants mesos que es posa gel hidroalcohòlic que quan les seves dues mans s’entrellacen, aquestes, borratxes, exclamen: «¡Tia, muntarem un bar juntes!». 

És curiós com el gener de l’any entrant molts mitjans publicaven encara les llistes dels espectacles de l’any vinent, perquè la realitat ha acabat sent una altra. La gent, violentament enyorada dels festivals de música, agafa el filferro verd del Pa Bimbo i se’l nua al canell com si fos la polsera del FIB. Llavors, envia Whatsapps a la seva parella per preguntar-li: «¿On ets?». I ella li diu: «A la dreta de la nevera, mirant als fogons». Ho fa amb faltes ortotipogràfiques, com quan teclejava una mica beguda en un festival«Edtic taula fe so, mitant scnarip». A la pissarreta de tasques de damunt la placa de cocció, han posat un Excel com el que feien junts quan no volien que se solapessin els concerts que anaven a veure, només que ara els grups a la quadrícula són «Visita CAP», «Llençar escombraries», «Compra Mercadona» (noms com de grup punk dels vuitanta). 

’Mad Max’ al telenotícies

Per sort, també es pot anar al cine, tot i que per recrear millor l’ambient de les últimes visites a sales, la gent es posa les mascaretes per veure la pel·lícula al sofà i només se la treu per engolir crispetes del microones (els amants de Mad Max i altres distòpies no han ni de subscriure’s a Netflix o Filmin: n’hi ha prou amb posar el telenotícies, són tot avantatges). Hi ha exposicions amb factures i tíquets endarrerits que s’han penjat a les parets. Ha pujat la compra de hàmsters i puces per muntar espectacles circenses. També es graven notes de veu amb el típic avís de sala «Falten cinc minuts perquè comenci la funció». 

De vegades, fins i tot amb unes ganes ferotges d’orinar, esperem al passadís i piquem a la porta amb els artells, com quan als bars esperaves 15 minuts per entrar al lavabo, del qual finalment sortien cinc persones xarrupant mocs i gairebé fent la conga. Dins ja no hi ha ningú, però ho fem per pura nostàlgia (i perquè quan per fi entres, la micció dona encara més gust). De vegades, fins i tot, esperem amb un vas de cervesa esbravada a la mà, que bevem dempeus pensant en els vells temps.

Vestits ja anem bé, sempre en xandall, amb ‘look’ de rave. Fins i tot hem rescatat aquelles ronyoneres de Streetball i Caixa Rural per ficar-hi a dins caixes d’Ibuprofèn i Enantyum. 

Ens falta, únicament, conèixer estranys. Però de vegades ens passem dies sense parlar amb la nostra parella i, quan tornem a fer-ho: ¡el retrobament té el sabor de conèixer per fi una persona molt especial de la qual no en sabies res! Per descomptat, si arriba un repartidor del súper a la porta, el fem passar i li demanem sisplau compartir bany per simular una conversa casual (¿Tu, més de Blur o d’Oasi?) mentre ens rentem les mans i ell fa aigües menors.

També llegim, és clar, tot i que no és el mateix: perquè llegim ara exactament com ho fèiem abans: al sofà, ficats de ple en altres vides. Això no ha canviat. Tot i que ara ho necessitem encara més.