CONDE DEL ASALTO

La nova vida del parc

Tancats els bars, els cines, els concerts, reduït l'aforament de les galeries, tots hem tornat una mica de mala gana al parc. I ni és Central ni Hyde Park. Ni tan sols el Retiro

Miqui Otero

La nova vida del parc

Manu Mitru

¿Recordes quan quedàvem als parcs? Sí, ahir mateix. 

Tancats els bars, els cines, els concerts, reduït l’aforament de les galeries, tots hem tornat amb una mica de mala gana a la vida al parc. A quan no quedàvem per telèfon (perquè no existien els mòbils o encara eren de primera generació), però baixàvem al parc i ens trobàvem els de sempre i matàvem el temps una mica morts d’avorriment.

En una ciutat com Barcelona, amb un dèficit de verd alarmant comparat amb altres grans ciutats, quedar al parc no és com fer-ho a Central o Hyde Park, ni tan sols com fer-ho al Retiro. La imatge és més aviat una altra, una mica menys fotogènica. És quedar en parcs de bassal i tobogan, ciment i una mica de sorra, d’aquests que són el lloc dels nens fins a mitja tarda, dels adolescents des de llavors fins a l’hora de sopar i d’altres animals nocturns a partir d’aquella hora. 

Totes aquestes capes demogràfiques ara queden superposades, ja que no ha ha gaire més a fer que baixar al parc. Aquests llocs que en el terreny de les aus serien aquests coloms de ciutat que coixegen, mengen restes de pa, parrupen com per fer por sense aconseguir-ho i l’existència dels quals és similar a la del color del seu plomatge (i a la d’un executiu nipó): gris.

La ‘newsletter’ de l’On Barcelona

Diuen que si actives aquesta ‘newsletter’ davant un mirall a mitjanit, se t’apareix Pocholo i et porta de festa. Ana Sánchez et descobreix cada setmana els plans més originals de Barcelona.

Subscriviu-vos-hi

Deia, doncs, que la vida als parcs ja no s’estratifica en capes d’edat, sinó que hi coincideixen totes alhora. Sens dubte el 2020 és la imatge següent: parc de gronxador de llanta de cotxe i tobogan brut, ja és de nit a les sis de la tarda, i es reuneixen diverses generacions en bancs que numerarem per col·lectius.

Banc 1: sempre sis adolescents dels de Churruca, litre de Granini, llauna de cervesa i cigarret del riure (també conegut com a ‘peta’). Parlen, fins i tot riuen, amb llavis escrostonats per la sal de les pipes i boques obertes perquè, malgrat tot, encara els queda molta vida. Són, encara tímids, els animadors del paisatge. 

Banc 2: pares intentant cansar els seus fills a contrarellotge abans del sopar per, si s’adormen en hora, poder posar una sèrie o una pel·lícula. De vegades els nens interactuen amb Banc 1 i es donen situacions d’aprenentatge curioses (tornen cantant versos que esmenten parts anatòmiques encara per descobrir).

Banc 3: parella de iaios amb gos amb corretja a una mà i bossa de Mercadona a l’altra, amb aquesta placidesa melancòlica de qui ja ha fet la feina. 

Primers petons

Tots, i aquest fenomen transversal de la música no passava des de Raphael a la Nit de Cap d’Any o ‘Operación Triunfo 1’, taral·legen la mateixa cançó: el nou ‘hit’ de C Tangana que Banc 1 posa als seus mòbils (de vegades amb altaveu) en bucle durant els últims dies i que han après de memòria, fins i tot els agrada, a força d’anar al parc cada tarda. 

La idea d’un avi amb bossa de plàstic taral·lejant «De punta en blanco para tu fiesta / Ya he pasado tres días con la misma ropa puesta», no sona a afters eterns i vida boja, sinó a tristesa i poques ganes de canviar-se. I «loco por ti, perdiendo apuestas» en boca d’un pare de mitjana edat remet a paternitat una mica dissoluta i a potencial intervenció de serveis socials.

I tot i així nens corrent amb anorac vermell, adolescents fent-se els primers petons amb llengua, avis taral·lejant C Tangana, tot té alguna cosa bonica si un s’esforça a veure-la. De moment no hi ha més i esperem que no hi hagi encara menys.