el museu imaginari

Granja Dulcinea, l'«autèntica» Barcelona

L'actriu Meritxell Huertas, que representa 'Monòlegs de la vagina' al Teatre Capitol, és la tercera generació de la família que freqüenta aquest històric local. ¡I el seu fill, la quarta!

Ferran Imedio

Granja Dulcinea, l'«autèntica» Barcelona

JORDI COTRINA

Meritxell Huertas pertany a la tercera generació, però no l’última, d’una família que té la Granja Dulcinea (Petritxol, 2) entre els seus locals favorits de Barcelona. «Quan era petita, els meus avis vivien a l’Eixample i em portaven aquí després de fer un volt pel Gòtic, sobretot a l’hivern. Fins i tot el convit pel bateig del meu oncle es va fer en aquest local –recorda–. També venia amb la meva mare i, ja sent adulta, amb les meves parelles i amb els meus nebots. I ara, amb el meu fill. Sol ser el típic dissabte que no tens res a fer. Passegem pels carrerons, anem a veure els gegants del Pi, ens acostem a la plaça de la Catedral, on hi ha un senyor que sempre fa bombolles de sabó, visitem quatre botiguetes, prenem la xocolata i tornem cap a casa».

El nen té 4 anys, però ja sap que qualsevol passeig pel Gòtic sempre acaba en alguna de les taules d’aquest emblemàtic establiment. Si, pel que sigui, al final del recorregut no s’aturen allà per clavar una queixalada a la xocolata amb xurros («no vol melindros, deu ser que va néixer a Madrid, com la meva parella», diu fent broma), ell mateix s’encarrega de recordar quina és l’última parada del periple. Sembla clar que la quarta generació de clients està assegurada.

DES DEL 1941

DE TAVERNA A GRANJA
La família Mach va comprar el 1930 la Taverna Alella (també coneguda com a Taverna de Guimerà perquè l’escriptor hi vivia a prop), que ocupava els baixos d’un edifici del 1860. El 1941, al morir Joan Mach, Maria, la seva viuda va decidir reconvertir-la en el que és avui, la Granja Dulcinea.

LA MATEIXA DECORACIÓ
Com que la normativa obligava a tenir un nom en castellà, hi va posar el molt quixotesc Dulcinea, l’arrel del qual recorda la paraula dolça. Està tot com el 1941: la barra de fusta de l’entrada (quan era taverna era a la paret oposada), les taules... Només el terra va canviar fa uns 25 anys per unes obres al clavegueram que passa per sota de l’establiment.

MOLTS XURROS
L’especialitat de la casa és la xocolata desfeta (broden el suís), els melindros i les ensaïmades. Des de fa uns quants anys, amb l’auge del turisme (aproximadament una quarta part de la clientela és forana), el producte estrella són els xurros.

L’actriu explica l’anècdota establerta en una de les taules de fusta de la Granja Dulcinea prenent un suís. «¡Una bomba!», somriu sense remordiments. «Però la xocolata es necessita per viure». A més, el dia és lletjot, fred, està ennuvoladíssim. ¿Quina altra cosa pot venir de gust? Huertas no només està a gust pel que disfruta amb aquestes tasses de xocolata calenta, sinó per l’atmosfera que s’hi respira. «Em fa sentir com a casa. És molt barceloní, dels llocs que encara manté l’essència de la ciutat, amb molta gent local», sospira. «Per això ho he escollit per al museu imaginari: per reivindicar llocs com aquest, per demanar que no se’ns l’emportin l’especulació ni el turisme».

No fa pinta que desaparegui. De fet, sol estar ple i fins i tot de vegades cal fer cua al carrer. I la intèrpret ‘col·labora’ amb aquest èxit. «Aquí he portat familiars i estrangers que he volgut ensenyar una de les coses autèntiques de Barcelona, perquè s’oblidin de la Sagrada Família. I de tan autèntic gairebé ha fet la volta fins a semblar exòtica», reflexiona Huertas, que també els porta al bar Electricitat (Sant Carles, 15), a la Barceloneta, i a la Taverna Can Margarit (Concòrdia, 21), al Poble-sec. «Llocs que, com a la Granja Dulcinea, m’encanten, i intento que la gent els conegui perquè mai m’emportaria ningú a menjar una paella a la Rambla».

Huertas, que va estar una dècada treballant a La Cubana i ha participat en programes de televisió com ara ‘Saturday night live’ Cuatro) i ‘El club del chiste’ (Antena 3), i en obres de teatre com ara ‘Pel davant i pel darrera’, ‘Confessions de dones de 30’, i ‘Lapònia’, és al Teatre Capitol representant ‘Monólogos de la vagina’ amb Alícia González Laá i Aina Quiñones. «No hi ha res superat del que reivindicava l’obra d’Eve Ensler el 1993», es lamenta sobre aquesta peça «molt política, molt feminista, molt reivindicativa» que barreja rialles (moltes) i llàgrimes (unes quantes) parlant dels mil i un noms que té la vagina però també de violacions en camps de concentració en la guerra de Bòsnia. Lamentablement, hi ha coses que no canvien, tot i que n’hi ha d’altres que per sort no ho fan, com ara la Granja Dulcinea.