Una ruta gastronòmica pel carrer de la Mercè

Si existís el títol d’ambaixador del carrer de la Mercè, aquest hauria de ser sens dubte per a Jordi Artal. Abans d’instal·lar-se a Barcelona, el cuiner de pare canadenc i mare catalana va viure fins al 2002 a l’altre costat de l’Atlàntic. I cada vegada que visitava la que avui és la seva ciutat baixava fins a aquest racó del Gòtic que va descobrir el 1992 per seguir un ruta gastronòmica que sempre s’aturava als mateixos locals i sempre seguia el mateix ordre. Encara avui la fa: quan ve gent del seu Toronto natal o de Califòrnia (hi va estar instal·lat un temps), se l’emporta cap allà. Exagerant, es podria dir que tots els habitants de Toronto que coneixen aquesta via l’hi deuen a Artal. «És el meu carrer preferit, en guardo molt bons records», confessa.

Aquest periple és un ritual que, quan vivia a Amèrica, feia en família després de baixar de l’avió. «No passàvem ni per casa per deixar les maletes. Anàvem corrent perquè era urgent. Quan portes temps sense menjar un bon pernil et tornes boig», diu fent broma el xef, que ha recuperat l’estrella Michelin per Cinc Sentits, que havia perdut al traslladar el restaurant al carrer d’Entença.

Bar La Jarra, Bar Celta, Bar La Plata, Taverna El Corral

Innegablement, la ruta comença al desaparegut bar La Jarra, a la cantonada amb el carrer de Simó Oller. «A l’assabentar-nos que havia tancat perquè el seu amo s’havia jubilat gairebé vam plorar. El seu pernil canari amb patata bullida era mític, el millor que he tastat en la meva vida. Senzill però, buah, ¡que bo! També bevíem vi negre jove». Encara somriu recordant el cartell de «Prohibit cantar».

Ocupa el local el Bar Celta. Era just davant de La Jarra i es va instal·lar al seu lloc quan aquest va tancar. «Al Celta menjàvem pop i compartíem una empanada gallega amb una copa de vi de les Rias Baixas», resumeix abans de caminar uns metres més i arribar a la cantonada amb el carrer de la Plata. Allà hi ha el Bar La Plata, «on fan el millor peixet fregit de Barcelona», que acompanya amb un vi blanc. Davant aquest emblema del Gòtic hi ha dos locals tancats. Per tots dos va preguntar Artal per muntar allà el seu restaurant. «Però un fa més de 20 anys que està tancat i està fatal, gairebé en ruïnes, i l’altre és molt petit», es lamenta.

Acaba la ruta gastronòmica a la Taverna El Corral, la decoració del qual és, diguem-ho així, autèntica (aquest cap de cabra fumant, aquests pernils penjant del sostre, aquests llums vermells a la façana i a l’interior). «Aquí sempre mengem formatge manxec i un xoriço al diable que serveixen en una olla amb aiguardent flamejant que deixa la carn torradeta». Aquesta peça picant l’acompanya amb pa amb tomàquet i vi negre. «És un bon lloc per acabar la nit. A més, aquí sempre passa alguna cosa. Una vegada hi va entrar un grup celebrant un comiat de solter. El nòvio, vestit d’Elvis, va pujar a la taula i va cantar».

No sembla un mal final per a una ruta gastronòmica pel carrer de la Mercè.