Homicidis per a tots els públics

Dissabte vaig portar el meu fill a veure una obra de teatre sobre una princesa...

- Ah, això és el bonic: a aquesta edat els gustos i gèneres no estan molt definits, a la meva nena li encanta jugar amb cotxes i...

- Era sobre una princesa que traeix la seva família per un tio. Perquè aconsegueixi un velló d’or. Però després s’escapen junts a un altre regne. I allà el tio la traeix amb una altra i volen desterrar-la. Però llavors ella s’emprenya i envia un regal a l’amant: una peça de roba que, si te la poses, només amb el contacte, et mata. I, vaja, després també es carrega els seus propis fills i... 

- ¿Com?

- Sí, la peça està banyada en verí: «La sang queia des de dalt del seu cap i es confonia amb el foc i les carns es desprenien dels seus ossos».

- Perdona, he quedat. Ja ens trucarem un altre dia. Tranquil, ja pago jo, que tinc pressa...

Potser el meu interlocutor s’ha aixecat per trucar urgentment als Serveis Socials. Però jo tinc ganes d’afegir: «Eh, perquè encara no t’ho he explicat tot».

Va succeir en el Centre Cívic de La Sedeta, en el marc d’una jornada per a nens i nenes. L’obra era una reinterpretació de ‘Medea’, el mite ja dramatitzat per Evripidis en el 431 aC. Però en aquest cas vam veure una adaptació cabaretera, amb piano i disfresses i acudits, a càrrec d’un altre Evripidis, de cognom Sabatis, un músic de la ciutat (també va néixer a Grècia però porta aquí molts anys) que conec bé i que va actuar al costat del talentós il·lustrador Toni Hervàs. 

Versió infantil del mite de Medea

He vist Evripidis, un gran compositor de música pop, tocar en tots els contextos possibles. En grans festivals, en ‘halls’ d’hotel, en festes que jo vaig organitzar en locals clandestins. Mai havia pensat que el veuria actuant en un auditori ple de nens i, fa deu anys, encara hauria pensat menys que un d’ells fos el meu. Però va ser una meravella.

Evripidis i Hervàs van repassar el mite de Medea de la forma més pirotècnicament divertida. El velló d’or era un barnús de lleopard, Medea era Evripidis amb pintures a la cara i van llimar els aspectes més escabrosos de la història. I, així, els nens es van enfrontar a una història truculenta de la literatura clàssica trencant-se les capsetes toràciques del riure i ballant amb les cançons de l’obra.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Perquè quan Medea s’assabenta que Jason es vol casar amb una altra, Evripidis cantava en directe al piano ‘La boda’, d’Astrud («no os caséis, no os caséis, vámonos a tomar algo»), quan vol transmetre de forma tragicòmica el seu gran amor, els nens picaven de mans davant d’una versió de ‘Te estoy amando locamente’, de Las Grecas, i de ‘Como una ola’, de Rocío Jurado. L’insultava amb ‘Rata de dos patas’. I quan la cosa es posa lletja del tot, Hervàs i Sabatis feien moure els –mai millor dit– petits esquelets dels nens tocant ‘No es serio este cementerio’, de Mecano.

De forma totalment intuïtiva, els mocosos cridaven de tot a Jason («fantasma», «tonto», una nena va dir «malvat» i un altre li volia tirar la sabata) quan veien que tractava malament Medea. I tot es va convertir ben aviat en una divertida classe de literatura, un taller feminista i un cabaret esbojarrat. Diu l’adagi que Déu revela als borratxos i als nens el que els savis ens oculten. I mentrestant, satisfets, busquem el nostre velló d’or (la nostra merescuda copa daurada de cervesa), vaig pensar que si ofereixes coses aparentment complicades a un nen, les entendrà molt millor que tu.