Els pantis fan 60 anys

La història de la indumentària estarà sempre en deute ambEthel Boone Gant, una senyora que el 1953, tornant de Nova York a Carolina del Nord en el tren nocturn, li va dir al seu marit que aquell era l’últim viatge que feia abans del naixement del seu fill, perquè l’embaràs i tot aquell desesperant tiberi de robes que se suposava que havia de portar sota la faldilla –mitges, portalligacames, combinació, faixa– ja era massa.

El que va passar a partir de llavors no és gaire clar, però, o bé la dona va ensenyar al marit com de fàcil seria cosir un parell de mitges a les calces, o bé l’home li va demanar que ho fes. Fos com fos, el Frankenstein resultant feia pinta de ser pràctic i el senyor Gant, que treballava a la fàbrica de roba Glen Raven, es va emportar el prototip a l’oficina i el 1959 van sortir al mercat els llavors anomenats ‘pantilegs’. «Al principi se’t pujaven a la barbeta», recordava el 1989 la cosidora Margaret Minor.

Combinació pantis & mini

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Combinació pantis & miniI, tot i que eren pràctics, no va ser fins a la irrupció de la minifaldilla que es van fer populars. La combinació pantis & mini no només va arrossegar la indumentària de senyorona i l’‘horror vacui’ en l’‘interiorisme’ femení, sinó que, al fer-ho, també va explicar una nova història sobre el lloc de les joves en la societat. Amigues, venien a dir les noies, potser no és bona idea que l’únic horitzó passi per casar-se als 20 i tenir la primera criatura els 21, com mantenien les estadístiques. ¿I si abans de tot això ens divertim una mica?

La premsa, sempre disposada a triturar tot el que no entén, va ridiculitzar el ‘look’ juvenil no només de les petites, sinó de tot el moviment mod, als quals van qualificar de «postbolquers» i d’anar «vestits com fugitius de la guarderia». Però el canvi estava en marxa. «Vull un món diferent –deia el 1966 a la revista ‘Parade’ una secretària de 19 anys anomenada Anne Tucker–. Els adults no ens el donaran, així que l’hem de fer nosaltres». Les paraules d’aquella noia, com els pantis, continuen resultant avui furiosament contemporanis.