Llarga vida a la ronyonera

“Sembla que el teu cinturó estigui digerint un animal petit”, va deixar anar Jerry Seinfeld, pels volts de 1990, al seu company George Costanza, que es resistia a acceptar que una noia li havia donat llargues a causa de la ronyonera blavorefulgent que a ell, en canvi, tan bé li anava per guardar dònuts i muffins.

El cert és que, d’ara endavant, l’útil accessori dels 80 –on la xavalada guardava el walkman i la paga, i els pares, les claus i el tabac– va començar una llarga penitència. A mitjans dels 90, la intel·liguèntsia de la moda ja les havia enviat a l’inframon del bon gust, mentre que la cultura rave els donava una sortida clandestina com a portadores de substàncies il·legals. I així va seguir durant anys, entre l’acudit i el furtiu, fins que la indústria de la moda ha aprofitat l’entronització dels ritmes de carrer per, en un gran afany d’agafar-se als temps, col·locar-la al seu altar major al costat de la resta del look estereotipat de barriada: ungles de gel, ors, xandall i lleopard. 

Del mercat ambulant a Hermès

Així doncs, contra tot pronòstic, la ronyonera enfila la tardor defensant la categoria de fenomen global. Del mercat ambulant a Hermès (que a la primavera va llançar un model de 5.300 euros) i del Decathlon a Gucci, que l’ha inclòs a la imatgeria de la seva resurrecció, l’accessori disfruta, ja sigui al cinyell o com a bandolera, d’una vida renovada, un altre gir al guió de la seva mil·lenària (i atzarosa) existència. 

Notícies relacionades

El dia de Reis que es viu a peu de fira

Celebra la nit de Reis amb sabor: cinc restaurants per demanar a domicili a Barcelona

La historiografia d’aquesta branca explica que l’homo antecessor del complement es remunta al 3300 aC: el 1991 vs van trobar als Alps les restes momificades d’un home que ja portava una bossa penjada al cinturó on guardava un perforador i un tros de fong sec. El cas és que abans que la roba tingués butxaques cosides, cosa semblant a la ronyonera, també va fer més funcional la vida a la gent medieval i del segle XVIII. 

La popularitat d’avui, la vergonya de demà

El complement contemporani, no obstant, s’atribueix a l’australiana Melba Stone, que possiblement es va inspirar en les bosses dels cangurs per facturar al món el 1962 aquest accessori que des de llavors van lluir des de John Lennon fins al feminisme lèsbic i antimoda dels 70. La resta –la seva esplendor dels vuitanta– ja és història i la seva resurrecció actual segueix aquest cicle de la moda pel qual la popularitat d’avui és la vergonya de demà i, al seu torn, el vigor de demà passat. Per cert, si teniu més de 35 anys i us animeu a lluir-ne una, correu el risc que us confonguin amb una d’aquelles famílies hiperorganitzades que utilitzaven les ronyoneres per portar els cèntims i les tovalloletes humides al parc d’atraccions. Tot i que, al cap i a la fi, ¿a qui li importa?