CapVerd i Heliogàbal: Posi'm una guitarra

El 99% dels músics d'Espanya són anònims per a la gran majoria de la població. Això significa, entre moltes altres coses, que estan obligats a guanyar-se la vida en altres sectors perquè no tenen una mare discogràfica que els mantingui. A priori, el sector de l’hostaleria i els seus interminables horaris de dimarts a diumenge encaixen més aviat poc en la vida dels músics addictes a la carretera, bojos per agafar la furgoneta els caps de setmana i tocar allà on els deixin. Però al barri barceloní de Gràcia hi ha dues clamoroses excepcions: el bar musical Heliogàbal i el restaurant CapVerd, tots dos al carrer de Ramón y Cajal. I és que els seus propietaris –músics o activistes musicals en algun moment de la seva vida– es mostren comprensius amb aquests autèntics herois de l’underground musical, capaços de sacrificar una vida més acomodada per la seva passió. 

Unes plantilles àmplies, als dos locals, permeten l’intercanvi de torns en funció dels compromisos de les respectives bandes. “Som bastants i això ens permet fer i desfer els horaris si fos necessari, impensable en altres bars o restaurants”, explica Alfonso Méndez, cuiner del CapVerd i excambrer de l’Heliogàbal. “Preferia estar a la cuina, que és una cosa que he mamat a casa des de petitó, amb la meva mare i la meva àvia”, continua Méndez, bateria de (Lo:mûeso), una banda de noise rock de Premià de Mar (Maresme) que compta amb quatre elapés i quatre EP.       

CONCERTS I PASTÍS D'ANIVERSARI  

En el 20è aniversari de l’heliogàbal, celebrat el 10 d’octubre a l’espaiós Espai Jove La Fontana, hi van tocar una dotzena de bandes. La principal peculiaritat del cartell era que, com a mínim, un dels components de cada grup treballa o havia treballat servint copes darrere de la barra de l’Helio. Aquella nit van bufar espelmes envoltats d’amics, molts amics, tants que van haver de penjar el cartell de ‘no hi ha entrades’ a la porta. Una de les bandes protagonistes aquella nit va ser el power trio Sot, l’últim projecte musical de Miquel Cabal, un dels propietaris de l’Helio. “Aquest bar té èxit però mentiria si digués que sempre està ple. El seu millor moment va ser el 2007, i fins al 2012. En aquella època hi va haver una explosió de grups a Barcelona i ens va anar molt bé”, recorda Cabal, vinculat al bar musical des de fa més de 15 anys. “Mai hem fet gaire publicitat –continua Cabal– perquè és petitó i no volem que mori d’èxit. Preferim el boca-orella”. 

L’Heliogàbal, premi Ciutat de Barcelona 2012 per la seva tasca de difusió cultural, cuida al màxim la programació. També mima els seus convidats. “Tractem els músics que vénen com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres”, explica el guitarra de Sot. 

Per tot això, l’Helio s’ha convertit en un dels escenaris més desitjats del circuit barceloní malgrat les seves reduïdes dimensions, amb un aforament de 90 persones. “A les bandes petites els mola perquè sonen com al local d’assaig, i les grans disfruten perquè toquen en un ambient diferent, molt a prop de la gent”, resumeix Carlos Leoz, guitarra i exguitarra de Standstill, Half Foot Outside i Me and the Bees, entre altres. “Aquí només he tocat amb dues de les meves bandes, i ben aviat tocaré amb Halcón”, afegeix l’ara també cambrer i punxadiscos de l’Helio. “He sigut client durant molts anys i he passat nits molt entranyables amb bons amics”, continua el guitarra.

BON AMBIENT DE TREBALL

Per servir cerveses i cubates en aquest emblemàtic local de la nit barcelonina no és imprescindible tenir l’extens currículum musical de Leoz, però ajuda estar connectat. La sempre alegre Aïda Camprubí, de 26 anys, va començar a servir copes el juny del 2014. “Crec que em van conèixer quan vaig venir a tocar amb la meva banda, Sictor Valdaña and the Check This Outs, encara que era una habitual des dels 19 anys”, recorda la baixista, periodista cultural i responsable de comunicació d’un petit segell. “Treballar a l’Helio és genial pel bon ambient que s’hi respira i perquè et permet veure concerts des d’un altre punt de vista”, subratlla Camprubí, que afirma categòricament que “l’Helio és l’únic bar del món on jo treballaria”. 

L’Heliogàbal és, sobretot, un punt de trobada. El mallorquí Àngel Garau, bateria de Beach Beach i Da Souza, va arribar a Barcelona fa sis anys per estudiar Belles Arts. A les seves quatre parets s’hi va sentir com a casa des del primer moment. “Primer venia als concerts, fins que els músics a qui admirava es van convertir en amics i em van proposar treballar amb ells”, recorda Garau. “Aquesta mena de feina és el més compatible per a un músic que vulgui treballar o estudiar”, afegeix el jove bateria.     

DEL BAR A LA CUINA

Alguns empleats han fet el salt, a l’altre costat de la vorera. Guillem Caballero, teclista d’Amics del Bosc i de Joan Colomo, és l’ajudant de cuina del CapVerd. “Abans posava copes a l’Helio, però quan vaig saber que obrien un restaurant al davant vaig presentar la meva candidatura. Cuinar em sembla molt més interessant, gratificant. Per fer feliç algú a la barra d’un bar només has de servir ràpid. En un restaurant t’hi has de mirar amb els plats”, diu fent broma el músic. 

Els plats estrella del capverd són els cargols a la gormanda, les llenties amb llet de coco i l’entrepà d’albergínia marinada. “Fem cuina catalana de tota la vida, i hi introduïm elements del Mediterrani”, explica la copropietària del restaurant, Hara Krann, també teclista i percussionista del projecte musical Mil pesetas, i amb una trajectòria estretament relacionada amb l’Heliogàbal. “Mil pesetas són la banda que més vegades ha tocat a l’Helio en els seus 20 anys d’història. Els seus tres membres participen en nits temàtiques, unes jam sessions dedicades a autors literaris i músics mítics”, apunta Caballero, davant la modèstia de Kraan. 

El restaurant va obrir les portes fa un any al local de l’antic Bar Luis, del quals han respectat els seus detalls dels anys 70 com una manera de reivindicar els bars de barri. “En aquesta zona hi ha molta oferta de gastronomia exòtica, però hi falten bars on es pugui menjar com a casa”, explica l’altre copropietari, Quim Díaz. El so del restaurant, com la decoració, és retro. Diverses piles de cintes al costat de la caixa registradora en donen bona prova. “Tots aquests cassets els hem portat de casa. Són discos de la nostra joventut. Aquí es pot escoltar de tot: De Prince a Kortatu, passant per Talking Heads”, explica Caballero, que disfruta tant dels fogons com de les converses a la barra. “El tracte aquí és molt familiar. Coneixem el nom de molts clients, sobretot dels que vénen al migdia per menjar. Això és bàsic”, diu.  

'SOSPITOSOS HABITUALS' A LA BARRA

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

A la barra s’hi poden ajuntar fàcilment altres actors de l’anomenada escena underground. Els segells independents BCore, Bankrobber i La Castanya tenen les seves oficines a pocs carrers. “Passo moltes hores en aquest carrer perquè visc i treballo com a dissenyador freelance a sobre de l’Helio, i vinc sovint al CapVerd. És el meu triangle de les Bermudes”, fa broma Joan Guàrdia, copropietari de La Castanya. “Fa més de 10 anys que programo concerts a l’Helio, i ara els faig alguns cartells”, continua Guàrdia, mentre pren un cafè al CapVerd amb Èric Fuentes, líder de The Unfinished Sympathy, autors dels millors discos de rock nacional del 2003 i el 2004 segons les revistes especialitzades Mondosonoro i RockZone respectivament.   

Fuentes és un altre dels sospitosos habituals en els dos negocis. Va començar servint copes a l’Helio i ara punxa sota el pseudònim de DJ Professor. “El menjar al CapVerd és genial, però vinc sobretot perquè és un bar de col·legues. Que siguin músics o no tant me fa”, subratlla Fuentes.