Elles reescriuen la ciència-ficció

"És gairebé com un comunisme que no ha arribat a complir els objectius que s’havia marcat. És un tema que es repeteix molt al llibre: les bones intencions que acaben malament quan entra en joc el factor humà", explica Márquez, autora que expandeix una mica més els horitzons de la ciència-ficció catalana amb la seva estimulant estrena narrativa. "És ciència-ficció, però també sento que va més enllà. No vull encasellar la novel·la, tot i que és cert que part d’un món futur que em permetia jugar amb temes com la hipervigilància, l’individualisme i el desig de recompensa", apunta la barcelonina, creadora d’un món sacsejat pel racionament d’aigua, la infertilitat endèmica i la delació digital com a perversa estratègia per sumar punts reputacionals.

Per allà navega, més aviat naufraga, Amat Amat, un diputat triomfador a qui la vida se li enfonsa quan el seu multivers de polsera l’informa que el seu nom, el seu codi més aviat, ha sigut seleccionat com a sacrifici per a La Collita. "Com que la novel·la parla de privilegi, desigualtat i injustícia, el protagonista havia de ser algú privilegiat", aclareix. Algú que fos capaç de contractar un Voluntari perquè ocupi el seu lloc i, posats a fer, li parli en un argot pràcticament inintel·ligible.

Poder i selecció

"Històricament hi ha moltes novel·les que parlen de selecció, de domini des del poder i de què passa quan l’individu està al servei de l’Estat o de grans corporacions", diu Márquez, entusiasta lectora de Philip K. Dick i de les agudes sàtires de George Saunders però descobridora tardana de miralls inevitables com El conte de la serventa, de Margaret Atwood. "Fa dècades que donem voltes al mateix: crisi climàtica, sobrepoblació, falta de recursos... Segons on vagis et pots trobar autèntiques aberracions, i la ciència-ficció se’n nodreix. És ben a prop de l’actualitat", opina.

¿Un exemple? Vegem-lo. "Mentrestant, la tensió entre Nova Cal·lípolis i Timera pels recursos hídrics creixia, el preu del menjar s’havia triplicat des del febrer i les plantacions interiors no prosperaven per falta d’adob. El món dels humans finalment rebria el càstig merescut però, a qui li importava? Per fi divendres. ¡Que comenci la Megadistracció!", llegim a les pàgines d ’Amat Amat. "Fins fa poques dècades, la ciència-ficció era una cosa marginal, molt de cara B, però ens serveix per explorar, fer crítica social, pensar, imaginar... Sembla que si som adults hem de ser més seriosos, però mantenim la fantasia i la imaginació per alguna cosa", reivindica la també llibretera d’El Gínjol Blau de Sant Feliu de Llobregat.

Distopies de proximitat

Al costat seu, aplanant el camí de les distopies inquietantment pròximes, dos títols més arribats en les últimes setmanes a les llibreries: Seràs la vall (L’Altra), novel·la amb què Irene Rubio (Sallent, 1991) va guanyar l’últim premi Documenta a partir d’una història de supervivència en un entorn apocalíptic i devastat, i Memòria d’Eco (L’Altra), la tornada d’Alicia Kopf (Girona, 1982) amb la història d’una dona que digitalitza la seva consciència per editar els seus propis records.

Un futur en tots dos casos no gaire llunyà que obre nous punts de fuga a la llibreria. "Al final pots interpretar que la ciència-ficció és el gènere més realista del present perquè, tal com estan les coses, ja hem entrat en la ciència-ficció en molts àmbits de la vida", reflexionava Kopf durant la promoció de la seva última novel·la.

Seguint els passos d’autors que, com Irene Solà i Elisenda Solsona, fan servir els codis del gènere fantàstic per dinamitar qualsevol convenció, i afegint-se a aquestes veus de l’insòlit que Ricard Ruiz Garzón va reunir fa uns anys en l’antologia Extraordinàries, Irene Rubio imagina a Seràs la vall un context de sequera extrema per confrontar una ciutat en ruïnes arrasada per la delinqüència i un poble de la Vall Seca habitat únicament per dones i regit per estranys rituals.

Una distopia de proximitat que centrifuga preocupacions més grans com el patriarcat, la precarietat, el capitalisme i la crisi climàtica per compondre, en paraules de l’autora, "una novel·la coral a cavall del mite i el terror; una història de supervivència, de desarrelament i de superstició".

Col·lapse climàtic

Com Márquez, també Rubio crea un món en què no creix res i l’aigua pràcticament s’ha evaporat. La vida un parell de segons abans d’aquest col·lapse climàtic que s’intueix en horitzons no gaire llunyans. "Aquest llibre per a mi és una mena d’exorcisme. Som en un moment molt delicat. La narració per si mateixa va començar el 2015, mentre ho corregia estàvem en el punt àlgid de la sequera", recorda l’autora d’Amat. Seràs la vall va sorgir directament dels acaloraments i xafogors de la pitjor canícula. "Una sequera extrema en un moment en què els joves tenim moltes dificultats per accedir a una feina digna i a un habitatge una mica decent i assequible. En aquest context, ¿què pot passar?", es preguntava Irene Rubio mentre anava donant forma a la seva primera novel·la.

Notícies relacionades

El Gaudí més desconegut

Pedro Almodóvar publicarà la seva primera novel·la, «El hombre que solo escribía en los aviones», a l’octubre

No és l’ecoansietat, un dels pilars de les ficcions distòpiques i els futurs poc o gens desitjables, l’únic punt en comú entre totes dues novel·les: en algun moment del procés d’escriptura, tant Márquez com Rubio es van mudar a l’estrany i asfixiant poble de La mort i la primavera i s’hi van quedar a viure entre rituals macabres, goles plenes de ciment i una barra lliure de traumes i passatges deliberadament desconcertants.

Potser no és ciència-ficció, però no hi ha distopia que li pugui fer ombra. "Rodoreda em fascina, tot i que intento no llegir-la massa perquè no m’influeixi. Tot i així, no ho vaig poder evitar i vaig llegir La mort i la primavera, que em va encantar", constata Márquez. Deu ser que, al capdavall, tots els camins condueixen a l’autora de Mirall trencat.