El Primavera Sound reviu en la segona jornada i abraça generacions

El temporal va quedar enrere, i les suspensions, i la desinformació, i la sensació de caos que es va apoderar dijous a la nit del Fòrum, i el Primavera Sound va ser el de sempre, ahir, davant un públic amb ganes boges de girar full. Va comptar per a això amb dues atraccions que van servir amb safata el relat del xoc (o abraçada) de generacions: l’efervescent estrella pop tiktoker Addison Rae i un grup, The Cure, sortit de les altes boires del segle XX.

El festival va recuperar el pols amb plena normalitat, mirant de curar les ferides patides la vigília (va anunciar que es tornaran els diners als compradors de l’entrada de dijous) i reobrint la plataforma marina, on s’alcen els dos grans escenaris, amb la seva extensió de gespa artificial encara humida. Allà va senyorejar The Cure, en l’arrencada de la seva primera gira des del 2023. El seu primer concert des del novembre del 2024 i el primer en absència del teclista Perry Bamonte, mort el desembre passat.

Com en aquell últim tour, la proa va apuntar per començar al celebrat àlbum de tornada, Songs of a lost world, molt marcat per les cavil·lacions de Robert Smith entorn del pas del temps i la mort. Va sonar Alone, amb tota l’arquitectura de The Cure al seu lloc i les capes de so, severes i envoltants. Allà es va fer notar la guitarra de Reeves Gabrels, incisiva i de vegades dissonant, generadora fa anys de debat entre els seguidors clàssics del grup.

L’àlbum Disintegration (1989), obra cabdal, va posar un puntal del repertori amb revisions de Pictures of you, Lovesong i Fascination street, i hi va haver espai per a peces poc canòniques, com la raresa 2 late i aquell Burn de la banda sonora d’El cuervo. Majestuositat, dansa postpunk (eficaces The walk i In between days) i tensos diàlegs instrumentals, en un concert generós i amb vistes, sobretot en el llarg tram final, a les cançons més planes i manejables del seu repertori, que no són poques.

Amiga dels diamants

En contrast, i a alguns quilòmetres mentals, Addison Rae va desplegar el seu passi superpop, que va arrencar amb el seu èxit més important, Diet Pepsi. Com l’any passat Sabrina Carpenter, va injectar una classe de xou que fa no gaires anys hauria sigut impensable al Primavera. Però la seva encara breu obra reserva atractives llaminadures, com va ser el cas de Money is everything (aquests diamants, "els millors amics d’una noia", cita Marilyn Monroe) i un I got it bad amb picada d’ullet a Baby one more time, de Britney Spears. A In the rain hi va haver una coreografia a base de paraigua potser no gaire oportuna.

Addison Rae va entretenir i la seva noció de pop va burlar el més convencional per jugar amb solucions electròniques ocurrents, incloent-hi l’assalt, amb deriva rave, a Von dutch, de Charli XCX. Artista que en la vintena juga a ser diva, va cantar majorment en roba interior blanca i talons, i a hores d’ara ja és difícil esbrinar si hi va haver ironia o no. Més enllà de la part visual, en una de les seves millors cançons, Headphones on, va defensar la música com a bombolla i refugi individual. Va ser una hora de rellotge a base de pop que il·lustra de quina manera una criatura de TikTok pot ambicionar el que li plagui.

Abans, dos noms més van donar aliment a la gran esplanada coneguda cordialment com a Mordor. Una figura que ha generat cert culte, Ethel Cain, es va endinsar en els passadissos del seu àlbum Willoughby Tucker, I’ll always love you en un escenari adornat amb vegetació. La cançó d’obertura, American teenager, va deixar anar una crítica àcida al somni adolescent, al que s’espera d’aquesta edat i la crua realitat consegüent, a cop d’un rock guitarrer que ràpidament va derivar cap a la seva especialitat, la tenebra vivencial gòtica arrelada al sud americà.

Cançons sobre experiències traumàtiques, d’essència senzilla, dos acords de vegades (Dust bowl), que creixen, es ramifiquen i acudeixen a la distorsió per acabar impactant en l’oient. Cain va demostrar tenir carisma, dots escènics tortuosos i el seu cançoner ric en espectres (Ptolemaea) i amb escenes de verb catàrtic (Crush) es va situar als antípodes del pop desplegat per Addison Rae.

Capes de guitarres

Notícies relacionades

Llibres sota la lluna d’‘Abril’

Disneyland sense nòria

I un grup britànic amb galons, Slowdive, va connectar amb la narrativa indie en la seva versió exploradora. Com li passa a My Bloody Valentine, aquest quintet de Reading es veu ara actuant davant audiències d’una mida que en els 90 difícilment podia imaginar. Però les seves credencials com a pioners del shoegazing, de les denses cançons amb capes de guitarres processades i veus etèries, continuen ben vives, actualitzades amb discos com Everything is alive (2023).

Les veus de Neil Halstead i Rachel Goswell van ressonar amb tota la seva profunditat i subtilesa, entre ganxos hipnòtics en bucle (Crazy for you) i incursions en el rock còsmic (Souvlaki space station). Aparatosos i delicats alhora, van deixar que la melodia vencés el seu pols amb els greus i els subgreus, i van tancar amb el seu clàssic When the sun hits, de 1993, vestigi d’un temps llunyà que no deixa de tornar.