De la joguina al superheroi

He-Man y los masters del universo no és més que la posada al dia, amb tot l’aparell de producció requerit, molta acció i una combinació gens explosiva amb la comèdia, d’una d’aquestes franquícies que ha passat per tots els estadis possibles, de les joguines de la firma Mattel a la present superproducció, de les sèries d’animació i els còmics als llargmetratges d’imatge real. Dolph Lundgren hi apareix xerrant amb Adam/He-Man, l’eixelebrat protagonista, en un gimnàs: picada d’ullet a la seva presència com a actor principal en la versió cinematogràfica de 1987. Aquella, Masters del universo, amb prou feines superava els cent minuts de durada; aquesta s’enfila fins als 132. Li sobren plans per tot arreu. Més no és sempre millor.

Pel·lícula per als fans de la franquícia. No conquerirà altres territoris. Ens hem d’esforçar per empatitzar amb el protagonista, que passa de la debilitat del xaval a l’adolescent transitant pel ridícul. Hi ha un supergrup, com a Marvel i DC, amb un curiós Home Periscopi i un tigre gegant, entre altres criatures. El dolent domina el món fosc. He-Man és matusser però insistent. Les batalles digitals no són espectaculars. L’humor és gruixut. La fantasia mai es pren seriosament.

Notícies relacionades

Llibres sota la lluna d’‘Abril’

Disneyland sense nòria

‘He-Man y los masters del universo’

Travis Knight (Estrena: 5/6/26)