Democràcia de cartó pedra

Antígona està de moda, mai ho ha deixat d’estar. Coincideixen a la cartellera dues versions de l’obra de Sòfocles. Al TNC, Carlota Subirós va voler tornar als orígens del text, però la seva lectura es va encallar en les trampes recurrents del teatre clàssic. Al Lliure, Andrea Jiménez (Casting Lear) planteja una operació més innovadora a Contra Antígona: tornar al cor el seu paper central en la tragèdia amb un dispositiu participatiu del públic, una gran idea que tampoc acaba de lluir com esperàvem.

És cert, com indiquen, que el cor és un element que s’encalla en el nostre "teatre burgès", o massa solemne si es monumentalitza o d’attrezzo si es redueix a comparsa. El seu caràcter col·lectiu simbolitza l’opinió del poble i la seva naturalesa musical avui ha caigut en l’oblit. Jiménez intenta tornar-li cos real a través de la participació de 14 espectadors (voluntaris, sense imposició), convertits cada nit en part del conflicte entre Antígona, decidida a enterrar el seu germà malgrat la prohibició, i Creont, defensor de la llei de la ciutat. La idea desplaça el focus cap a una pregunta: ¿què fa el ciutadà davant d’una llei injusta? I sí, el cor és allà, visible i actiu, tot i que poques vegades genera la fricció política o emocional que l’espectacle promet. Aquesta sensació de cor decoratiu conviu amb una representació bastant canònica de la tragèdia, sense enfocaments nous.

Malgrat el títol, Contra Antígona no qüestiona la protagonista ni tampoc dinamita Sòfocles; al contrari, el convoca fidelment mitjançant una dramatúrgia de Jiménez i Victoria Szpunberg. Destaca el líder del cor, el corifeu bufonesc i satíric d’Olga Onrubia, contrapunt a la solemnitat, tot i que també excessivament didàctic en les seves explicacions, com si l’obra no pogués explicar-se sola. Júlia Truyol compon una Antígona més que correcta, economia del gest guiada amb determinació, mentre que Xavi Sáez es deixa desbordar en el clímax tràgic de Creont. Clara de Ramon intenta insuflar pes a Ismene, la germana tradicionalment covarda.

Tampoc el vestuari modernitzant de Sílvia Delagneau ni l’escenografia de Judit Colomer aconsegueixen crear l’impacte de la novetat. L’acció se situa entre columnes gregues mig enderrocades, un marc evident. Més que ciutadans actius, amb les seves orelleres, els espectadors del cor semblen turistes que es passegen distanciats entre estàtues col·locades al seu pedestal.

Contra Antígona

Notícies relacionades

Deco fitxa per la cadena de menjar saludable Boali

Quan Miles Davis va plantar BCN

23 de maig

Teatre Nacional de Catalunya