El CCCB subverteix l’ideal de bellesa amb una exposició "revolucionària"

Perdició de Narcís, aliat imprescindible de l’anomenada indústria de l’autoimatge i protagonista absolut de l’envolupant instal·lació d’Xcessive Aesthetics que fon als lavabos d’una discoteca superfícies especulars i reels de TikTok, el mirall és un dels molts punts de partida des del qual acostar-se a El culte a la bellesa, aclaparadora exposició que s’instal·la fins al novembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per, resumint-ho molt, preguntar-se com es construeixen els cànons de bellesa i quin espai de llibertat queda per subvertir-los.

"No hi ha respostes, però sí molts estímuls i una defensa de la bellesa no com un privilegi, sinó com un dret. S’intenta superar la definició tota l’estona", resumeix Blanca Arias, comissària juntament amb Júlia Llull d’una mostra organitzada en col·laboració amb la Wellcome Collection de Londres.

Alimentant el desbordament, més de 400 obres d’art, documents històrics i instal·lacions creades específicament per a l’exposició. Un complet i complex viatge al voltant de la bellesa que, de les diminutes Venus prehistòriques als hermafrodites de Carlos Motta passant per les fotografies de Montjuïc i La Singla de Colita o els retrats crítics i paròdics de Juno Calypso, explora el pes aclaparador de la moralitat, l’estatus social, l’edat, el gènere i l’origen ètnic en la construcció social de la bellesa.

Una idea que cobra especial rellevància en aquesta època d’esclavitud algorítmica, bellesa de mentides perpetrada per la IA i cossos com acabats d’aspirar i envasats al buit per obra i gràcia de l’Ozempic. "Dedicar una exposició a la bellesa en el context actual pot semblar naïf i al mateix temps també ser un gest profundament revolucionari", defensa la directora del CCCB, Judit Carrera.

Barbie i Nefertiti

Entre bustos de Nefertiti, figurins d’Ismael Smith, talles medievals, fotografies d’Antoni Miralda, collages d’Eulàlia Grau, mascaretes de l’eterna joventut, vitrines plenes de nines Barbie, autoretrats d’Esther Ferrer i les restes de carmí de Kate Moss en un tovalló, El culte a la bellesa s’apropia del lema del surrealisme –"la bellesa serà convulsa o no serà"– per revertir, o si més no complementar, una història cultural de la bellesa que estigui "associada a la virtut i a la proporció".

Un bon exemple seria Makeupbrutalism, instal·lació en la qual l’exmaquilladora Eszter Magyar converteix productes de cosmètica quotidians en estranys objectes escultòrics modelats amb resina, gairebé com uns insectes capturats en ambre. Un altre, Trails, col·lecció de dibuixos amb què la dominicana Lizette Nin Mojica recrea com les dones esclavitzades en plantacions utilitzaven les trenes per transportar llavors.

Notícies relacionades

Els superherois mai moren del tot

Aina Clotet guanya el premi revelació de la Setmana de la Crítica

El recorregut, real i metafòric, arrenca als peus de les escultures clàssiques i desemboca a l’habitació de Narcissister, una artista visual nord-americana que ha convertit el sobrepès de l’herència familiar com a transmissora d’ideals de bellesa en una pertorbadora escultura antropomòrfica de tres metres elaborada amb tota mena d’objectes que van pertànyer a la seva mare difunta. Pel camí, tres àmbits centrats en la construcció històrica dels cànons, l’impacte de la comercialització massiva dels productes cosmètics i les alteracions de la "silueta convencional" a través de l’excés.

Al girar la cantonada, es produeix una aparició: Reflexions of Narcissus, inquietant tron multipantalla amb desenes de miralls que estan enfocats cap a una mateixa cadira folrada de vellut. "Veure’ns implica sempre que ens enfrontem al que no encaixa, allò que persisteix i que deixa al descobert les esquerdes que sostenen la nostra aparença", informa amb diligència l’artista, l’escultora anglesa Lesley Yendell. Només falta aquí la gèlida veu de Nico cantussejant allò de "reflect what you are".