Una festa per als sentits

En Maria del Mar Bonet hi ha una força interior que a hores d’ara ja fa d’ella un cas únic en l’escena sorgida de la Nova Cançó. Així, el nou àlbum, L’aigua no cansa, representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria moderna. És un disc en què estrena acompanyants (un grup de músics assentat a Mallorca, on ella va tornar a instal·lar-se el 2013 després de viure llargament a Barcelona) i que conté la presència més gran de composició pròpia des d’àlbums dels anys 80 com Anells d’aigua i Gavines i dragons.

En aquest nou disc es percep l’entesa amb aquests instrumentistes, als quals ella permet deixar-se anar i improvisar, cosa que crea dinàmiques vivaces sobre les quals la seva veu vola lliure i poderosa, embolicada en una aura encantada, diríem que tocada per aquelles tonalitats daurades del molt cuidat disseny del disc físic (vinil i CD). És així des de la primera cançó, Blaus i blaus, amb estrofes d’amor, anhel i retrobament, i una cadència sensual, amb l’aigua com a presència flotant. El títol de l’àlbum al·ludeix al que deia el folklorista Rafael Ginard sobre la música popular i la poesia, que, com l’aigua, no cansen, i el cançoner té alguna cosa de festa dels sentits, encara que doni peu a certes matèries ingrates: la tragèdia de la riuada valenciana i les agressions a les dones en la intempestiva S’aigo no.

La natura banya les cançons, es fa valer per ella mateixa i deixa anar missatges metafòrics, com per exemple en la més que remarcable L’arbre campaner, mirall de peripècies emocionals, sobre una catifa vibrant de cordes, amb el llaüt de Toni Pastor, la guitarra de Marc Grasas i el violí de Benjamí Salom. Hi predomina el frec de la fusta, amb expressions riques i corals, percussions aromàtiques i textures que poden fer recordar les d’aquell trio que va acompanyar la cantant als 90 i principis dels 2000, amb Javier Mas, Feliu Gasull i Dimitri Psonis.

És una Maria del Mar Bonet que es mostra arrelada a Mallorca, que canta a Blai Bonet, amb música d’Antoni Parera Fons, en la radiant Blaus i sol de roses blanques, una peça que absorbeix perfums d’orient i deixa anar la mirada a Itàlia. També hi ha els aires de tarantel·la de Cançó dels disbarats, d’un surrealisme amb mofa, i l’adaptació, a Nit, dels versos del grec Alcman per part de Mauro Pagani (cantant italià que va ser membre de Premiata Forneria Marconi i còmplice de Fabrizio de André).

Notícies relacionades

¿Què és l’epidèmia dels punts blaus?

Shintaro Kago, "els tabús que ens atrauen"

Paisatges anímics

Cada àlbum seu transita per uns quants paisatges i unes quantes formes anímiques. Aquest no n’és una excepció, i acaba amb la sentida Lluna de pau, a soles amb el piano del cubà José María Vitier. Un clímax esperançat d’una Maria del Mar Bonet que, apuntant al seu seixantè aniversari d’aventures escèniques, és la gran veu en actiu sortida d’Els Setze Jutges. Entreveient sempre nous horitzons, sense acomodar-se en el que ja ha fet, amb serenitat, constància i màgia.