Asghar Farhadi es baralla amb els mecanismes de la ficció

El nou llargmetratge d’Asghar Farhadi –per situar-nos: el cineasta iranià que té en el seu historial dos premis Oscar, un per Nader i Simin, una separació (2011) i l’altre per El viajante (2016)– ha arribat al festival de Canes envoltat d’un rumor sucós segons el qual l’entorn del director tem que a la seva pel·lícula, Parallel Tales, se li trobin similituds massa evidents amb una altra que també aspira a la Palma d’Or aquest any, Amarga navidad, de Pedro Almodóvar. Pel que hem vist, és una por comprensible però innecessària, ja que les pel·lícules simplement comparteixen temàtica: les dues reflexionen sobre els mecanismes de la narració i la porosa frontera de la realitat de la il·lusió. Una diferència clau entre totes dues, això sí, és que la pel·lícula del manxec és plena d’humor i la de Farhadi es pren massa seriosament a si mateixa. Per trobar rastres de comèdia al seu cine, de fet, faria falta un saurí.

Rodada a França amb actors com Isabelle Huppert, Vincent Cassel i Viriginie Efira, Parallel Tales s’inspira en No amarás (1988), de Krzysztof Kieślowski, i això explica que la seva peripècia argumental inclogui un jove sol i perdut que s’obsessiona amb una veïna, un telescopi utilitzat per espiar i una sèrie de textos que passen per diverses mans. A partir d’aquests elements, Parallel Tales teixeix una xarxa de personatges que es vigilen i s’enganyen per parlar de com la realitat i la ficció es vampiritzen mútuament, i demostrar que la imaginació pot ser reparadora però també perillosa. I, en el procés, durant una part del seu metratge ofereix un divertiment francament disfrutable. Però l’entretingut es converteix en tediós quan la pel·lícula decideix posar-se solemne malgrat que no té la fondària psicològica del millor cine del seu director –sens dubte, les dues que li van proporcionar l’estatueta–, i llavors queden exposades les limitacions d’una obra vocacionalment menor que es resisteix a ser-ho.

L’Europa de Pawlikowski

Notícies relacionades

"Em sembla molt necessari riure’s d’una mateixa"

Un nou cor per al Museu Egipci

De l’altra aspirant a la Palma presentada ahir, Fatherland, podria dir-se que és la tercera entrega d’una trilogia tot i que això sigui una cosa no confirmada pel seu director, Pawlikowski. Com els dos llargmetratges immediatament anteriors del polonès, Ida (2013) i Cold War (2018), és una pel·lícula concisa, rodada en blanc i negre i en format acadèmic i que combina el repàs de la història europea amb la mirada a parelles de personatges en trànsit exhibint una barreja miraculosa d’austeritat narrativa i riquesa psicològica. Dit d’una altra manera, una obra extraordinària.

Se situa el 1949 per acompanyar el novel·lista Thomas Mann, de tornada a Alemanya per primera vegada en 13 anys al costat de la seva filla Erika, escriptora, actriu i pilot. Mentre ens mostra al nobel de literatura rebent homenatges tant al bloc occidental (que l’acusa de traïdor per haver fugit a l’exili) com a l’oriental (que mira de guanyar-lo per a la causa comunista), Fartherland ofereix diversos retrats devastadors en un: el d’un home esclafat per la seva pròpia figura que no sap on és casa seva, el d’una dona atrapada en la pàtria del pare a què al·ludeix al títol, i el d’un país en ruïnes que, només uns anys després de la barbàrie, demostra no haver après res. És una pel·lícula tan carregada tant de tristesa com de capacitat per enlluernar, i que torna a confirmar Pawlikowski com un narrador d’economia, precisió i abast difícils de superar.