Canes es rendeix al deliri cinèfag de Jane Schoenbrun

Ha passat molt temps des de l’última vegada que el debut en el festival de Canes d’una nova promesa del cine independent nord-americà generava tantes expectatives com les generades aquest any per la nova pel·lícula de Jane Schoenbrun, i probablement encara més des de l’última vegada que, com va passar ahir, aquestes acabaven sent plenament satisfetes. Schoenbrun, recordem-ho, es va convertir en una cineasta de culte gràcies a We’re all going to the World’s Fair (2021), sobre una noia absorbida per un perillós repte viral, i sobretot gràcies a El brillo de la televisión (2024), història de dos xavals inadaptats que estrenyen llaços a causa de la cancel·lació de la seva telesèrie preferida.

Totes dues eren pel·lícules que se servien d’atmosferes inquietants deutores de l’univers oníric de David Lynch més que de narratives tradicionals, en les quals el terror i la fantasia funcionaven com a metàfores de la disfòria corporal –Schoenbrun s’identifica com a persona no binària– i que reflexionaven sobre com el món digital i la cultura audiovisual modelen la identitat servint-se de llums de neó, nostàlgia de les textures mediàtiques de dècades passades i música shoegaze. Tot això està també en el seu nou llargmetratge, Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma.

"Des del principi vaig saber que la seva primera escena havia de mostrar un guèiser de sang fotudament gegant", confessa la directora sobre la pel·lícula, protagonitzada per Hannah Einbinder (coneguda gràcies a la sèrie Hacks) i Gillian Anderson (famosa sobretot per la seva feina a Expediente X) i que funciona a tall d’homenatge tant a l’edat d’or dels videoclubs com a la dels slashers de sèrie B. Explica la història d’una directora que localitza l’actriu original d’una pel·lícula de terror de culte dels 90 per convèncer-la que participi en el remake que ella mateixa dirigirà, i que s’embarca amb ella en un frenesí de rampell psicosexual.

El que passa mentrestant és alhora una odissea de l’orgasme, una variació especialment original del xoc entre l’Eros i el Tànatos, una reflexió sobre el sexisme, la transfòbia i el puritanisme consubstancials al cine de gènere, una nombrosa col·lecció de referències pop –de David Cronenberg a Counting Crows passant pel pollastre fregit i diferents marques de gominoles– i una reflexió, habitual en l’obra de Schoenbrun, sobre el poder de la ficció per salvar-nos i la porosa frontera que la separa de la realitat; un deliri cinèfag que se les apanya per funcionar com a disquisició densa i com a entreteniment visceral, i per ser una obra al mateix temps grollera i extremadament sofisticada, hilarant però plena de melancolia, i pertorbadora tot i que també increïblement joiosa.

Modèstia i discreció

Notícies relacionades

El fotògraf Steve McCurry s’instal·la al Palau Martorell amb els seus retrats de la gran família humana

Inspecció de Treball va sancionar la fundació de l’exprofessor del Conservatori del Liceu acusat de tocaments arran de la denúncia d’unes treballadores

Entre les dues pel·lícules aspirants a la Palma d’Or presentades ahir, sens dubte destaca Nagi Notes, del nipó Koji Fukada. Protagonitzada per dues dones que redefineixen la seva relació d’amistat mentre una d’elles crea una escultura inspirada en el rostre de l’altra, ofereix un retrat de la vida rural al Japó contemporani que emfatitza tant la calidesa comunitària com l’asfixiant opressió que poden exercir els valors tradicionals imperants en aquest tipus d’ambients, i així mateix utilitza la nostra impermanència al món com a argument per defensar la importància d’aprofitar el nostre temps aquí.

La seva gran virtut és la modèstia i la discreció amb què ho fa, i això la distingeix del nou treball de la francesa Charline Bourgeois-Tacquet, Vida de una mujer. També presentat a concurs, contempla una cirurgiana que al llarg d’un any s’enfronta a situacions complicades tant a la feina com en l’àmbit personal, i mentre ho fa no deixa de donar-se aires d’importància malgrat que en el seu transcurs no proposa ni tan sols una sola idea de posada en escena ni s’interessa realment en cap dels temes –com la condescendència o la por que els homes senten cap a les dones que desafien l’estructura patriarcal– que fingeix explorar.