Una altra nit de catarsi col·lectiva amb El Último de la Fila

"¡Bona nit, Barcelona! No, això no. ¡Bona nit, amics i veïns de Barcelona! Que les ciutats no poden respondre". Així va saludar Manolo García el públic que va tornar a omplir l’Estadi Olímpic en la segona (i ves a saber si última) nit barcelonina d’aquesta nova encarnació d’El Último que, malgrat el temps transcorregut, tant s’assembla a l’anterior. Perquè els músics són si fa no fa els mateixos i perquè, als 70 anys, García continua sent un frontman sorprenent que a més de cantar (amb una veu magnífica), balla, toca les congues i les maraques, pica amb un bastó amb cascavells, deixa anar arengues, fa el tòtil i maleeix com ningú.

41 anys després

A la seva esquerra, parapetat rere la guitarra Gibson, Portet manté el perfil baix en què se sent tan còmode, tot i que va ser ell l’encarregat de recordar-nos que dilluns que ve farà 41 anys del primer concert d’El Último de la Fila: va ser en un pavelló de Centelles i l’acudit del duo de llançar plomes de gallina va obligar a interrompre l’actuació perquè els assistents poguessin sortir a respirar. Es va veure de seguida que tant els feia flirtejar amb el desastre si la recompensa és un moment de bogeria. O de "catarsi col·lectiva", com ells mateixos van proclamar irònicament des de les pantalles de vídeo a l’escenari de l’Estadi.

En l’entrevista que van concedir a Jordi Bianciotto en vigílies del concert de diumenge passat, la parella ja va comentar que en els espectacles d’aquesta gira de retrobament "està tot molt mesurat". No es podia esperar, per tant, canvis en un repertori que s’havia mantingut inalterable en les dues primeres dates del nou periple. I no n’hi va haver. Des del Huesos de Los Burros amb què que van obrir foc, fins a una setlist calcada de 26 cançons, amb les previsibles explosions d’entusiasme popular davant l’arribada de títols com Aviones plateados, Cuando el mar te tenga, Canta por mí, Llanto de pasión, Lejos de las leyes de los hombres i, ja en el bis, Como un burro amarrado a la puerta del baile la imbatible Insurrección.

Una pàtria petita i fugaç

Aquesta vegada no va ploure, tot i que sí que va bufar a Montjuïc una brisa fresca que va sorprendre més d’un. "Fa un fred de collons. Una jaqueta, sisplau", es va sentir que deia el Manolo, que, com ja havia fet diumenge, va voler dedicar el concert "als petits i mitjans ramaders, agricultors i pescadors de tot Catalunya, que els pobres suen tinta, em cago en la puta". I va afegir: "No necessitem mòbils, però sí menjar". Molt poc després, milers d’espectadors van encendre el llum del mòbil per saludar aquell Mar antiguo que ens va fer pensar que un concert d’El Último de la Fila bé pot ser en si mateix una pàtria. Petita i fugaç, sí, però perfectament acollidora.

Notícies relacionades

Un judici que mai es va fer

Terror psicològicpoc original

Després de dues hores i quart de travessia memorable, Manolo García es va recordar, ves a saber per quina raó, de La Banda Trapera del Río ("els millors del món, els més punkies, millors que els Sex Pistols quaranta mil milions de vegades") i va cridar "¡Visca Barcelona!" abans de cantar El Rey, de José Alfredo Jiménez.

A continuació, va reunir la banda per saludar, va fer un parell d’acudits, es va deixar caure sobre les primeres files i es va acomiadar dient: "Heu aconseguit que ens ho passem tots de puta mare". ¿Un comiat per sempre? Probablement ni ells mateixos ho saben. De moment, la pròxima parada, el 16 de maig a la localitat d’Almeria de Roquetas de Mar.