Manolo García i Quimi Portet: la química atòmica de rock-and-roll, poesia i desvari de la qual va néixer El Último de la Fila

Però la reunió d’El Último de la Fila, històrica i difícil de preveure fa només quatre dies, ens porta de tornada a l’origen de tot. A la trobada entre Manolo García i Quimi Portet, de la qual va sortir, el 1985, una cosa més gran que la suma de les dues parts. Un artefacte atòmic fet de la confluència d’aquestes diferències i de les moltíssimes afinitats: musicals, ideològiques, anímiques. Una combinació de les que tenen lloc una entre un milió i que va produir unes quantes dotzenes de cançons, en sis àlbums d’estudi, de les quals aquest diumenge i dijous vinent sonarà una selecció en concerts a l’Estadi Olímpic.

Revelació als Hostalets

En les albors del vincle Manolo-Quimi hi ha una escena de revelació evocada pel seu amic Toni Coromina en el llibre ‘El que la sigue la persigue’ («biografia tolerada» del 1995), quan van coincidir per primera vegada en un festival als Hostalets de Balenyà, el 1981, organitzat pels quintos del poble. Hi eren presents Los Rápidos (amb Manolo García) i Kul de Mandril (el grup de Portet), així com Evo (amb una joveníssima Carmen, germana del Manolo, com a vocalista). A Manolo García i al baixista Antonio Fidel els va impressionar el toc salvatge que Portet imprimia a la seva atrotinada guitarra elèctrica. Van parlar, es van donar els telèfons, van quedar per veure’s al Zúrich.

Al cap de poc temps, Portet va deixar Vic i es va plantar a Barcelona amb una maleta i la guitarra, a instal·lar-se al Guinardó. «Semblava un immigrant iugoslau», diria el cantant. L’ingrés en Los Rápidos va ser immediat, si bé al grup li quedaven un parell de telenotícies. El tàndem García-Portet es va començar a solidificar en l’aventura següent, Los Burros (1983-1984), i es va posar en marxa amb El Último de la Fila.

Aquests noms desbaratats suggerien un fatalisme sarcàstic, fruit de la resignada successió de fracassos anotats per tots dos. Manolo, abans de posar-se davant el micro, en la seva primera joventut (anys 70) havia sigut bateria de grups com Materia Gris i Salma y su Conjunt, adscrits al circuit BBC (batejos, bodes i comunions). Entrenament patxanguer gairebé ineludible en aquell temps, que també va viure Quimi amb Kilimanjaro’s. Però tots dos alimentaven les seves inquietuds: Manolo havia assistit a bolos reveladors al Gran Price (Lone Star, Smash) i havia descobert l’‘underground’ de Zeleste. Kilimanjaro’s van tocar en les Jornades Llibertàries del parc Güell, el 1977, alhora que Manolo García se sentia atret pel perfum àcrata del Poble Nou industrial, que emanava de l’Ateneu Popular La Flor de Maig.

Copla i King Crimson

El cantant venia de recollir el flamenc i la copla del seu ambient familiar i de barri i ajuntar-lo amb la disrupció rockera de Led Zeppelin i King Crimson. És natural que l’atraguessin Smash, i després Triana, en un camí que el va portar a adoptar certa melisma en el cant, distintiu del pop amb arrels establert en El Último. A Portet l’entusiasmava la música contagiada de primitivisme: el soul més físic, el grup natiu americà Redbone, la percussió hipnòtica i ‘afro’ de la tropa avantguardista alemanya Can.

Aquest és un territori en què tots dos es van trobar, conjugant l’impuls elèctric del rock-and-roll amb l’eco ‘jondo’, i enredant tot això amb la propensió al desvari líric. Com apunta Albert Balanzà, periodista, potser el principal coneixedor mundial d’El Último de la Fila, «hi ha un fil de connexió entre tots dos a través del surrealisme: entre el ‘Jamón de mono’ que Quimi cantava amb Kul de Mandril i el Manolo que es posava embuts al cap i trencava televisors amb Los Rápidos». L’humor com a salsa aglutinant, idees que «els feien riure i passar-ho bé». I les ganes de distingir-se de la resta de bandes, «de fer una cosa diferent».

Paraules d’ahir

Surrealisme, sí, que cadascú ha incorporat a la seva manera: el guitarrista, en una clau irònica, apuntant a les grandeses i misèries de la identitat catalana, i el cantant, tendint a la màgia del que resulta inabastable i somiat. Tots dos han cuidat molt el llenguatge poètic i han mostrat una inclinació pel passat i per recuperar paraules en desús, cada un en la seva llengua. Portet ha apel·lat al traç irònic o sarcàstic de Pitarra, Pujols o Rusiñol. A García l’han marcat textos més durs com els de Baroja i Pérez Galdós.

Els uneix una actitud d’escepticisme davant la idea de progrés i desenvolupament econòmic, l’estressada vida moderna, el culte al bé material. Va a joc amb la defensa del medi ambient, ja practicada d’una manera primerenca per El Último (aquella gira del 1990 a favor de 18 oenagés ecologistes), i un humanisme tendre, compassiu, perquè segons Portet cal prendre’s les coses amb esportivitat, i segons García, no som més que «mones que fem el que podem». Pulsió política, manifestada només entre línies en les cançons, amb prevenció. Quimi insisteix que es va fer músic per evadir-se de la societat, com Sisa. Manolo és més eteri en els seus textos, si bé en els últims temps ha alçat el to en la seva narrativa ‘civil’: crides a l’abstenció, parlaments a favor de l’uruguaià Mugica, Palestina, pagesos i autònoms.

Fora de Barcelona 92

Tots dos van coincidir a lligar curt els seus vincles amb la indústria musical, això quan El Último ja s’ho va poder permetre. Aquell pas, el 1990, de deixar enrere el segell PDI per fitxar per EMI només com a distribuïdora, mentre creaven una discogràfica pròpia, Perro Records. Oficina petita, dirigida per persones de confiança. Pocs anys després, quan el grup ja estava dalt de tot, se li va oferir la perspectiva d’una aposta forta per Llatinoamèrica, inclosa una llarga gira, i ells es van desmarcar, recelosos de perdre el control de les seves vides.

Notícies relacionades

La visita del Papa a Barcelona: Sergio Dalma i l’Escolania de Montserrat actuaran en el gran acte a l’Estadi Olímpic

Manolo García i Quimi Portet: «El Último de la Fila és tornar a casa; estàvem bojos per la música i això ens continua unint»

Però parlem d’un grup que, el 1992, va declinar participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquell any, ells estaven d’aturada, preparant ‘Astronomía razonable’ (1993), i l’única actuació que van oferir va ser en el concert de protesta contra l’operació Garzón (detenció de 45 independentistes per presumpta pertinença a Terra Lliure), junt amb artistes com Lluís Llach, Els Pets i Sopa de Cabra. Va ser el 29 de juliol, en plena celebració dels Jocs. En els anys del procés, Portet va dir haver-se il·lusionat per procedir després a la decepció. García va publicar una carta, en vigílies de l’1-O, en què va demanar «diàleg» i va preguntar «per què no es pot escoltar l’opinió del poble català».

Les coincidències entre Portet, el català «de soca-rel», el ‘punkie’ però fi guitarrista, i García, el fill de la immigració, poeta amb ‘duende’ i encantador d’auditoris, són moltes, de ben segur que més que les distàncies, també en la manera de gestionar la seva popularitat i negar-se a exercir de ‘celebrities’, amb la seva vida privada tancada i barrada (tot i que en aquesta gira se’ls ha colat una jove guitarrista, de nom Sara García, que delata una paternitat fins avui mantinguda amb absoluta discreció). Com assenyala Albert Balanzà, un punt de coincidència definitiu és la seva voluntat de «ser amos de si mateixos», amos del seu destí, sense permetre que d’altres decideixin per ells. Sempre en la mesura possible.