Sílvia Soler imagina trobades impossibles al seu nou llibre, com Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i Natalia Ginzburg juntes

¿Com ha anat aquest experiment?

Molt bé, escriure’l va ser un plaer total i absolut.

¿Mirar àlbums de fotos no li desperta una certa nostàlgia?

M’ha agradat molt tota la vida mirar-los, però reconec que, per les circumstàncies familiars, durant uns anys sí que era un exercici amb un punt de masoquisme. En canvi, ara, que han passat molts anys, al revés, cada vegada m’ha anat agradant més i, sobretot en els últims temps, m’he aficionat a mirar els àlbums dels meus pares, que són els de les fotos superantigues, de quan ells eren joves o petits i hi ha avantpassats que he de deduir una mica qui són. He gaudit moltíssim fent aquest llibre perquè hi havia fotografies que tenia molt vistes, però quan te la poses al davant per escriure, he acabat trobant detalls que no veia o imaginant-me coses. I, pel que fa a la nostàlgia, fa temps que penso que amb el pas del temps es va transformant en una cosa gairebé agradable.

Per a una escriptora, la nostàlgia pot ser un punt de partida interessant.

Totalment. Per a mi, els grans temes, que a més s’interrelacionen, són l’amor, la mort, el pas del temps i la família. I aquests quatre es van barrejant i són, per a mi, la base de la literatura o almenys la literatura que a mi m’agrada tant fer com consumir com a lectora. Ha estat, doncs, un terreny de comoditat, una zona de confort, com diuen ara. M’ho he passat molt bé.

Al llibre confessa que encara fa àlbums físics.

Físics, però digitals. La meva germana, en canvi, fa àlbums que en diuen scrap i que semblen una obra d’art amb fotografies de paper. Jo no, és digital perquè no tindria temps de fer-los i en faig un cada any per tenir-ho tot guardat. Si no, tinc la sensació, i potser m’equivoco, que tot això de tenir les fotos al núvol i a Google Fotos, primer que un dia pot petar i ho perdrem tot i, si no, encara que no ho perdem, no tens allò. A mi em fa una mica de por. Trobo que les fotografies que pots tocar tenen una altra força. Sé que això és de vella (riu) però és així. És el mateix que amb les cartes. A mi m’encanta llegir la correspondència d’autors morts i no sé si en el futur es faran llibres amb correspondència d’autors perquè ara la gent parlem, com a molt, per correu electrònic, però moltes vegades per WhatsApp, tot això es perd. Aleshores trobo que anem perdent coses pel camí. Insisteixo que és un discurs una mica conservador, però és així.

Li dedica el llibre a un fotògraf anònim que, l’any 1900, va fotografiar els seus rebesavis Joan Soler Mir i Antònia Rabert Trull, a Bàscara.

Quan ja tenia el llibre acabat, el meu marit em va preguntar si no hi posaria cap foto. Li vaig dir que no perquè la gràcia era que fos un àlbum de fotos sense fotos. Però em va insistir que la més antiga que teníem guardada, la dels rebesavis, potser tindria gràcia. Ho vaig consultar amb l’editora i vam decidir posar-la al final. Va ser aleshores quan vaig tornar a pensar com pot ser que l’any 1900, o potser abans, aquest matrimoni de Bàscara tingués l’oportunitat que els fotografiessin. Devia ser molt excepcional. Em va fer gràcia pensar en el fotògraf que va fer aquesta fotografia i en tots els fotògrafs que durant tota la història han anat fent aquesta feina que és alhora imprescindible i, a més, molt creativa en realitat.

¿Creu, com Joan Fontcuberta i Xavier Antich, que recordem aquells instants i no uns altres perquè estan fixats en una imatge?

Això em desperta una contradicció. Diuen, amb molt bon criteri, que la fotografia no juga a favor de la memòria sinó al revés perquè, primer, només recordem els moments que tenim en fotografia, i a més la fotografia encapsula un moment determinat i no saps res del que passava i t’esborra tota la resta de memòria. Això és veritat, però alhora també esperona la memòria perquè si fas l’exercici que he fet jo, és a dir, mirar la fotografia i intentar imaginar què hi ha darrere i al voltant de la imatge, recordes moments semblants o l’època que l’envolta. A mi m’agraden les contradiccions i aquest llibre n’és ple.

A vostè, les fotografies li han inspirat la paraula.

És la frase famosa d'"una imatge val més que mil paraules" que per als escriptors és força frustrant i que moltes vegades és veritat, però alhora li pots donar la volta. D’aquella imatge fixa, amb la paraula, pots derivar reflexions, anècdotes, records o el que convingui. Per tant, també hi ha una certa reivindicació de la paraula davant de la imatge, que és el que ara domina.

A 'Érem tan joves' comparteix records seus i dels seus, és com obrir una finestra al seu món.

A 'L'alegria de viure' era la primera vegada que feia aquest exercici de memòria i quan el vaig acabar em va fer la sensació que ja havia abocat tot el que jo volia compartir de la meva vida. Per fer un altre llibre de records, no diré de memòries, havia de trobar una fórmula per donar-hi una altra mirada.

¿La tria de les imatges va ser molt conscient o la va deixar a l’atzar?

Va ser una cosa força curiosa. En el moment que vaig decidir fer-ho vaig fer una llista de les fotografies que jo pensava que podrien donar de si per sortir al llibre i la vaig fer de memòria, d’una tirada. Em van sortir vint o vint-i-cinc fotografies que jo ja tenia a la memòria i m’agraden especialment, però quan vaig revisar àlbums me’n van sortir deu o quinze més. Entre les que vaig afegir hi ha una fotografia en què surto jo a la plaça Catalunya amb el meu pare. Jo tinc dos o tres anyets i estic envoltada de coloms. Aquesta no és una fotografia que m’agradi especialment, però vaig pensar que és molt d’una època, que la gent de la meva edat i de generacions posteriors tothom la té, almenys a Barcelona. Així, hi ha algunes motivacions que no són estrictament que la fotografia m’agradi aquella en concret sinó pel que representa o per la història que em permetia explicar.

Amb el llibre sembla que faci com els programes d’IA que animen les imatges.

Cert, jo faig aquest mateix exercici, però en lloc d’animar una fotografia antiga, que també és molt bonic, ho faig a través de la paraula, aquesta era la intenció.

Aquest és un llibre amb passatges molt empordanesos. Recorda el seu avi Patllari de 'can Cuca' de Bàscara, l’àvia materna de 'can Poc Oli' de Palafrugell, però sobretot Figueres.

Jo soc empordanesa sense ser-ho, jo no he viscut mai a Figueres, però no és només el fet d’haver-hi nascut, que això podria ser més anecdòtic, sinó que les meves arrels i el meu passat i la meva història familiar, tot passa a l’Empordà. Era lògic que en el moment de revisar els àlbums aparegués. Si hi havia una fotografia a la platja, doncs, o era a l’Escala o a Palafrugell, on anàvem, o l'escloperia del meu avi a Figueres, els rebesavis a Bàscara. Després n’hi ha algunes de la família que jo he creat i que ja són o viatges o a casa meva. Hi ha una mica de barreja de tot, però, és clar, hi ha molta presència de l’Empordà.

També unes quantes referències literàries com Elena Ferrante en un viatge a Nàpols.

Sí, de viatges literaris no n’he fet tants, però sí que en tinc de pendents com és el cas d’Elizabeth Strout, que és de Maine, a prop de Nova York, perquè he llegit tantes novel·les ambientades allà que tinc moltes ganes d’anar-hi, però cau més lluny. La literatura també fa això, et regala llocs i si els pots veure, bé, i si no, com si els haguessis vist.

Tanca el llibre amb un altre exercici, el de descriure fotografies impossibles. En una recrea una trobada sensacional entre Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i Natalia Ginzburg.

Vam pensar, amb els editors, a afegir un plus al llibre, que no fossin estrictament fotografies reals comentades. Així va sorgir aquesta idea. Hi ha les purament impossibles com reunir tres autores que són d’èpoques diferents i de països diferents i imaginar-te-les juntes, fins a Anne Frank d’adulta a l’ONU o, una que em feia molta gràcia, la del concert de Freddie Mercury a Barcelona, que va ser un moment molt especial per a tothom i també a la meva vida particular. Si fos ara, tothom hauria tret el mòbil, però en aquella època no en teníem i, per tant, allò ho tens a la memòria.

Finalment, descriu la fotografia somiada: una trobada familiar entre els absents i els presents.

Sí, la que, més enllà d’impossible, és la que voldria que s’hagués produït per tot el que hauria representat i que hauria estat possible. Molta gent que ha llegit el llibre m’ha comentat quantes vegades han pensat això. Tots tenim aquest sentiment.

Notícies relacionades

La història de Joan Vinyes, el capellà de l’Escala que va penjar els hàbits per amor en plena postguerra

Carlota Gurt: «A Barcelona jo no vaig parlar en castellà fins que vaig tenir 12 anys. Avui dia això és ciència-ficció»

És la barreja del dolor més gran i el desig més punyent.

Exacte. Tot i que em sabia greu que un llibre que és en una col·lecció que es diu 'La joie de vivre', aquesta última tingui un pou de tristesa, però tenia molt clar que havia de ser l’última perquè és la més representativa i la que és diferent de totes les altres.