Carlota Gurt: «A Barcelona jo no vaig parlar en castellà fins que vaig tenir 12 anys. Avui dia això és ciència-ficció»

¿Per què la sequera com a escenari? 

Perquè un dia vaig anar al pantà de Sau i vaig tenir la sensació que jo estava així, buida i seca, que no tenia ni gaire alegria ni massa il·lusió. Així que vaig pensar a explorar totes les sequeres possibles: la professional, l’amorosa, la social, la col·lectiva del país... També la climàtica, és clar. 

¿Vivim llavors en època especialment àrida?

Sí, ¿no? Estem una mica en un desert, fent la travessia del desert, però no sabem on hem d’arribar. Aquest és el problema. 

‘Els erms’ arriba just quan els pantans tornen a estar plens i gairebé ningú parla ja de la sequera climàtica. 

Jo crec que és molt convenient, fins i tot millor, perquè ara que la sequera queda lluny sembla que literàriament pot ser més interessant, precisament perquè ha deixat de ser tan real. L’altre dia el senyor que surt a la coberta em va enviar una foto del pantà i em va dir: «No es veu ni la punta del campanar». L’última vegada que vaig anar a Sau estava al 3%.

Els dos protagonistes, Ramona i Faust, no podien ser més diferents. Articulista i ‘podcaster’ ella, responsable de la presa ell.

Al final, per molt diferents que siguem, tots ens assemblem. Ens mouen coses molt similars. Quan comprens l’altre, pots connectar amb qualsevol persona. Jo quan tenia 19 anys treballava en bars de copes per guanyar-me uns diners i connectava molt amb la gent amb qui treballava, que era un món molt diferent… El món t’acaba expulsant cap als extrems, però, en el fons, quan t’acostes a la gent, tots ens podem entendre.

Des del primer moment queda clar que entre Ramona i Faust no hi haurà cap tipus de relació carnal. 

Això per a mi era molt important, perquè quan el lector veu que hi ha una parella protagonista és bastant probable que jugui amb la hipòtesi de cap a on anirà la relació. Al final, quan llegim sempre fem hipòtesi, aquesta és la gràcia. Però com que no és una novel·la d’amor ni de sexe, tampoc volia que fos una decepció. 

Una mica d’amor sí que hi ha, ¿no?

Bé, jo no en diria amor. Hi ha una espècie d’humanitat, de mirar l’altre i interessar-se per ell sense que hi hagi una voluntat sexual o sexoafectiva.

A «Els erms» tenim un Faust i també un Mefistòfil. Una mica diabòlic, la veritat. 

És que Faust viu atrapat en una espècie de maledicció familiar, perquè l’herència sempre és una maledicció. Per Ramona també. Tots venim d’on venim, i això és una espècie de maledicció de la qual costa alliberar-se. Especialment a Faust, a qui fins i tot el nom li queda gran. A més, és una persona que vendria l’ànima per trobar l’alegria i la felicitat.

El retrat de la Barcelona que apareix a la novel·la no és massa esperançador. ¿Tristesa o resignació? 

M’entristeix bastant aquesta sensació que Barcelona és una ciutat abocada a l’aparença, a vendre’s. Jo me’n vaig anar a l’Empordà i quan vaig tornar al cap de 17 anys vaig pensar: ¿però què ha passat? Els expats, el servilisme turístic, la llengua... A Barcelona jo no vaig parlar en castellà fins que vaig tenir 12 anys. Avui dia això és ciència-ficció. Tampoc és que jo pugui fer-hi res, però és una cosa que m’inquieta.

Destaca que ha visitat tots els escenaris de la novel·la, des de la presa i el parador de Sau al punt exacte de la línia de l’AVE en el qual es queda aturat el tren en el qual viatja Faust. ¿Per què és important? 

¿Per què me l’he d’inventar si existeix la realitat? El que ha de fer la literatura és donar una versió literària de la realitat. La majoria d’escriptors suposo que s’ho inventen, però jo tinc la mania que els llibres siguin reals, per molt que sigui una ficció perquè, evidentment, jo no soc Ramona. 

Entre la sequera i el tren avariat li ha sortit una novel·la molt de país. 

Una de les coses que faig en aquest llibre que no feia en els anteriors és mirar una mica cap a fora. Es mira molt dins dels personatges, sí, però la idea també és sortir d’allà i mirar Barcelona, la llengua, l’obsessió estètica, les pantalles...

Notícies relacionades

La història de Joan Vinyes, el capellà de l’Escala que va penjar els hàbits per amor en plena postguerra

Sílvia Soler imagina trobades impossibles al seu nou llibre, com Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i Natalia Ginzburg juntes

¿Sabia ja mentre l’escrivia que aquesta seria la novel·la del canvi d’editorial?

Em rondava la idea des de feia temps, però no acabava de decidir-me perquè, bé, és complicat prendre la decisió; no saps si t’equivoques. Però quan l’estava escrivint ja vaig començar a veure que sí que volia anar-me’n, tot i que tampoc sabia on. Ara tinc la sensació que potser a Anagrama està més el meu públic natural. Proa té llibres molt bons, però no sentia que hi encaixés. Un grup gran funciona d’una altra manera. Els criteris econòmics regeixen a tot arreu, perquè aquí, en aquesta casa, tampoc fan caritat, però bé, hi ha certes coses que funcionen d’una altra manera.