Un diàleg sincericida
Un diàleg sincericida /
La relació entre la narrativa en català i els escenaris és succinta: novel·listes i dramaturgs locals es reparteixen un pastís molt petit. Adquireix així aire d’esdeveniment l’estrena a l’Espai Texas de la versió teatral de Permagel, fenomen editorial d’Eva Baltasar que ha aconseguit reunir dos fronts que necessiten més diàleg. La producció de Barc i Dagoll Dagom (experts en aquest tipus de ponts) compta amb la directora del moment, Victoria Szpunberg, que també adapta la novel·la a quatre mans amb Albert Pijuan. Transformació profunda de l’arquitectura del text per incorporar un batec precís que marca la interpretació de Maria Rodríguez Soto. Tenen raó: costa imaginar una actriu més idònia per al paper.
"Néixer és una desgràcia", cita de Thomas Bernhard que obre el llibre i el contagia amb el seu pessimisme mordaç i sorneguer. La protagonista sense nom de Permagel mira el món des d’una intempèrie radical: no encaixa en el marc social ni tampoc en el sistema més opressiu de tots, la seva família. Convertit en zona d’alliberament, el seu lesbianisme reforça la condició de cos dissident. Som davant un espècimen arquetípic de l’univers Baltasar, dona de fort conflicte interior, de vegades monstruosa, de vegades d’una fragilitat devastadora que la porta a coquetejar amb el suïcidi. En la seva esmena grotesca a la totalitat, mirall deformat, acaba prevalent un humor esperpèntic que salva el personatge i, de passada, el públic.
No resulta fàcil desbrossar l’estructura arborescent de la novel·la, sostinguda per una veu literària magnètica, oral però barroca, vibrant en imatges. Szpunberg i Pijuan centren el focus en les relacions properes, la maternitat i l’antítesi acomodatícia que representen mare i germana, secundàries retratades sense pietat a través del monòleg sincericida. La protagonista compareix en escena encara més acorralada, menys entotsolada, sense el refugi que li proporciona l’art. A l’enfrontar-la a les seves ferides obertes, es perd profunditat, però es guanya emoció.
Notícies relacionadesPer a aquest vaivé a la vora del precipici, Rodríguez Soto afina la seva millor arma: el contrast perfeccionat entre una rudesa aspra, gairebé marginal, i una vulnerabilitat que desarma amb mirades trencadisses. No endolceix el personatge ni el torna més amable del necessari, però sap trobar en les seves arestes la humanitat que impedeix que la funció es congeli en el gel permanent. Per això cada sortida còmica, cada exabrupte i cada replegament cap a l’abisme conjuren l’estatisme per mantenir la funció en un estat d’inquietud constant.
El blanc hospital s’imposa en l’escenografia concebuda per Paula González Infante, profilaxi visual per representar l’asèpsia social que omple de pastilles els buits existencials. Com una pàgina despullada d’austeritat aparent, l’espai exterior i interior convergeixen, inclosa una sorpresa plàstica final que no s’acaba d’entendre per la inevitable síntesi del muntatge. Llenguatges contaminats per a bé, el Permagel teatral no tanca el llibre, més aviat li troba una altra temperatura més carnal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- El Barça segueix en caiguda lliure i naufraga contra un Mònaco en crisi (93-86)
- El Govern i el PP xoquen per la retenció d’un soldat espanyol al Líban
- Netanyahu acusa Espanya de lliurar una "guerra diplomàtica"
- L’inici del diàleg entre l’Iran i els EUA, en suspens pels atacs d’Israel i Hezbol·là
- El Girona pesca al Bernabéu davant un Reial Madrid en ruïnes