El futur que ens espera

Gore Verbinski és un director bastant curiós, tot i que sempre tendeix una mica a l’excés, que, com Zack Snyder fa, intenta sempre fer unes pel·lícules comercials, o directament blockbusters, amb un cert pes personal. El seu film anterior, La cura del bienestar, s’abocava cap al thriller psicològic i rar com el Sucker punch de Snyder, i tots dos han freqüentat les franquícies: Verbinski la de Pirates del Carib i Snyder la de Superman i Batman.

Deu anys després de La cura del bienestar, Verbinski torna amb un altre artefacte inclassificable, amenaçador, estrident, esgotador, distòpic, excessiu, ple de bones idees de vegades mal resoltes. El personatge encarnat per Sam Rockwell, actor que se sent còmode en cert desordre exagerat, diu ser un viatger espaciotemporal que ve del futur per reclutar gent –en un bar restaurant– que l’ajudi a solucionar el present.

A partir d’aquí, i en estructura capitular atenta a cada personatge, Verbinski desenvolupa un relat espectacular i ansiós que parteix d’una idea clara: la tecnologia ens domina, les xarxes socials ens han tret la dignitat i, com diu el protagonista, ningú va fer res quan van desaparèixer les botigues de discos i van tancar les llibreries.

La idea és clara: missatge d’autor amb embolcall comercial que pren prestades coses de la sèrie Black mirror i el manga Akira, mostra els adolescents obnubilats pel mòbil movent-se com els posseïts de La invasió dels ultracossos, converteix en heroïna una noia al·lèrgica al wifi i clona alumnes víctimes d’un tiroteig en un dels molts elements referencials al deliri en què s’han convertit els Estats Units.

Notícies relacionades

Un Palestrina lluminós inaugura el Festival Llums d’Antiga

Les bromes finals de ‘Hacks’

‘Buena suerte, pásalo bien, no mueras’

Gore Verbinski (10/4/2026)