Juan Diego Botto, un canalla irresistible a ‘Altas capacidades’

Juan Diego Botto es va donar a conèixer amb Historias del Kronen (1995) a la pell d’un mocós ric que es pren de tot i ho menysprea tot, i des d’aleshores ha donat vida a diversos individus de moralitat discutible; potser cap tant, això sí, com el desagradable que interpreta a Altas capacidades, la comèdia negríssima a bord de la qual ha tornat a la cartellera. "És un encantador de serps, algú que sap com atraure la gent al seu món malgrat ser absolutament menyspreable", defineix ell el personatge. "I personifica la hipocresia d’una elit que predica valors progressistes però no dubta a trepitjar-los per mantenir l’estatus".

L’actor confessa haver sentit cert plaer pervers encarnant algú d’aquesta mena, en el fons tan allunyat del seu propi ideari progressista i compromès amb la justícia social. "És aquest ésser arrogant i condescendent que en tot moment et demostra que ell sempre està per sobre teu, i que només et fa cas mentre li resultes útil".

Altes capacidades és el tercer llargmetratge que coprotagonitza a les ordres del director Víctor García León, un dels cineastes espanyols més destres en el maneig de l’humor corrosiu, i també coguionista de la nova pel·lícula juntament amb un altre membre d’aquest selecte grup, Borja Cobeaga. El que s’hi explica són les aventures d’una parella de classe mitjana i especialment sense nord que arribat el moment comencen a esforçar-se perquè el seu fill entri en una escola privada malgrat que alhora no es cansen de defensar l’educació pública.

Ho fan pel xaval, és clar, i no per l’accés que la mesura promet donar-los tant a una altra classe social com a les barbacoes organitzades per l’esmentat mala bèstia. És el que ells diuen. "Jo no sé si els diners donen la felicitat, però sí que sé que no tenir-los dona la infelicitat", opina Botto, que converteix el seu personatge en un canalla irresistible.

Amagar les misèries

Cap dels personatges del film, en efecte, aconsegueix ocultar les seves misèries; tots miren de manipular els altres. La pel·lícula funciona a tall de mirall que reflecteix les frustracions consubstancials a la parentalitat moderna. "Per resoldre els nostres propis fracassos personals i inseguretats, els pares i mares ens hem imposat un mandat segons el qual els nostres fills han de destacar i ser genials, i els obliguem que estudiïn piano i parlin mandarí", lamenta Botto.

Notícies relacionades

La Drogueria Rovira, una botiga de barri premiada a Chicago

Emocions fortes i exuberància

Mentre mantenen la comèdia sempre enganxada al drama, García León i Cobeaga critiquen sense ambigüitats un sistema que ha convertit la bona educació en un luxe, i que en bona mesura d’aquesta manera ha avariat els mecanismes de la mobilitat social. "L’habitatge ha passat de ser un espai per viure a ser un producte amb què especular, i l’educació ha passat a ser més o menys el mateix", opina Botto sobre això.

En un present marcat per la polarització ideològica, resulta quasi inevitable vincular aquesta realitat amb els elevats índexs d’acceptació entre els joves que les estadístiques atorguen al franquisme, matèria insuficientment impartida a les escoles. Per això, afegeix l’actor, "és del tot imprescindible posar tots els esforços a aconseguir un sistema educatiu públic de la qualitat més alta possible,[...] i que no només torni a funcionar de manera efectiva com a ascensor social sinó que també garanteixi la propagació i l’enfortiment entre la joventut de valors ètics, humanistes i antiracistes".