‘La Roja’, la història de la selecció espanyola... de criquet

"La ignorància és el motor del racisme i del feixisme", assegura el director Marcel Barrena. I amb la seva nova pel·lícula, La Roja, pretén combatre aquest desconeixement mitjançant un cas molt concret: la selecció espanyola de criquet.

El director d’El 47 explica que la idea del llargmetratge va sorgir arran d’una notícia: "Vaig veure un vídeo de la selecció espanyola de criquet en la primera competició oficial i em va sorprendre veure que tots els atletes eren asiàtics. Però els comentaris eren molt racistes, de l’estil ‘torneu-vos-en a casa’ o ‘moros, no ens representeu’". Així, el director va decidir abordar aquest tema i titular el llargmetratge com La Roja d’una manera "completament irònica".

"¡Parem, núvol!", exclama un dels membres de la producció. Tot l’equip espera que el núvol que s’ha posat just davant del sol es mogui uns metres i la llum torni al mateix estat que l’anterior presa. Després de 30 segons, per fi es desplaça: "¡Tornem-hi, acció!". Per a l’enregistrament d’una escena de 10 segons es requereix almenys 15 minuts entre preparació i aconseguir la presa real.

A això els actors Carolina Yuste, Paco León i Óscar de la Fuente ja hi estan més que avesats. La majoria dels integrants de la pel·lícula, però, no ho han viscut mai. El repartiment està format gairebé en la totalitat per actors no professionals d’origen indi i pakistanès. "El criquet és molt més per a ells que el futbol per a nosaltres. És molt difícil d’entendre", argumenta el director. Per aquest motiu Barrena va optar per prioritzar la presència de persones que haguessin viscut aquesta passió.

Al film l’equip ha d’aconseguir el finançament per participar en el campionat europeu i superar diverses traves pel camí. Barrena assegura que l’esport és una excusa: "El criquet apareix a la pel·lícula igual que l’arca de l’aliança a Indiana Jones". El rerefons real del film és el racisme i la diversitat cultural, així com la unitat i el treball en equip. Aquests elements es combinen per crear un còctel cinematogràfic en forma de comèdia.

A la una del migdia, a l’Estadi dels Alumnes Obrers de Vilanova i la Geltrú, l’equip grava un dels partits que apareixeran a la pel·lícula. Els actors, encara contents pel resultat de l’escena de la nit anterior –una festa que barreja elements de la cultura índia i espanyola–, observen atents el procés de rodatge. El preparador físic indica al protagonista com ha de moure el bat perquè es vegi bé a la càmera, mentre la resta de l’equip tècnic es col·loca en les seves posicions assignades.

El nom que més ressona entre els intèrprets és el d’Atul Vijaykumar, el personatge principal del film: "Ell és l’estrella de la pel·lícula", exclama Yuste, que recolzen tots els companys del set. Vijaykumar ha treballat en el cine indi i en algunes obres de teatre, però aquesta és la seva primera participació en una gran producció. "És interessant poder mostrar que hi ha molta diversitat. No parlem tots el mateix idioma ni som del mateix país", explica l’actor. De fet, durant el llargmetratge es parlen fins a cinc llengües, com el castellà, el català o l’hindi.

Combinar uns actors amb una llarga trajectòria amb d’altres que acaben de començar permet que l’aprenentatge sigui bidireccional: "M’encanta treballar amb no actors en general, perquè ens posa a cadascú al nostre lloc i ens dona un punt de realitat", comenta sobre això Paco León.

El càsting

Notícies relacionades

BCN aprova crear l’Ateneu de la Cançó i li buscarà un espai

El Bach impressionant d’Arcangelo

El procés de selecció es va fer mitjançant un street casting, de manera que es van llançar convocatòries entre la comunitat índia. Tots els qui van ser seleccionats abans estaven en sectors completament diferents: "Un dels actors, Kunal, dos dies abans de començar el rodatge treballava de cambrer al Raval", comenta Barrena.

Tot i que queda un any perquè la pel·lícula es publiqui, els intèrprets es mostren inquiets per veure’n el resultat final. Després de tres mesos de rodatge, els actors encaren els últims dies i l’emoció es palpa en l’ambient: "Ahir vaig haver d’interpretar una escena de llàgrimes i vaig pensar que això s’acaba d’aquí a quatre dies", lamenta Umair Asif.