Mujeres comparteix el seu ‘dolor inexplicable’

Mujeres és un d’aquests grups dels quals un podria fer-se fan tot i que no sentís un apreci especial per les seves cançons. Perquè hi ha alguna cosa veritablement inspiradora i admirable en la manera en què Yago Alcover, Pol Rodellar i Arnau Sanz continuen conduint la seva carrera gairebé 20 anys després de fer els seus primers passos, guiats sempre per la convicció que la música no és un vehicle per al lluïment i l’escalada sinó un espai de trobada i de comunicació. Tot i que, d’altra banda, ¿com no sentir estima per aquestes cançons que són com petites bombes d’emoció fetes a base de guitarres accelerades, tornades exaltades i lletres bategants? En el seu nou elapé, Es un dolor inexplicable (Sonido Muchacho), n’hi ha una desena. "Deu cops directes amb la lenta al final; el disc Mujeres de toda la vida", apunta el Pol entre rialles.

Gravat a l’estudi La Mina de Granada juntament amb el productor Raúl Pérez, Es un dolor inexplicable és una compacta col·lecció de hits vertiginosos ("volaperruques i bolcacors", com escriu Miqui Otero en la nota de premsa que acompanya el disc) concebuts per ser tocats en directe. Davant la naturalesa més dispersa i lleugerament experimental de la seva anterior entrega (el formidable Desde flores y entrañas ), Mujeres tornen a apostar aquí per la concisió i la rapidesa, tot i que s’han donat el luxe d’incloure en un parell de cançons brillants passatges instrumentals que potser obren nous camins en la seva molt consolidada manera de compondre. "Això va ser objecte de molt debat en el grup, perquè mai havíem fet una cosa així, però estem molt contents de com ha quedat i ara tenim moltes ganes de fer-ho en directe –explica el Yago–. I en el pròxim disc potser fins i tot comencem a posar ponts".

L’orgull de seguir en peu

Si els discos de Mujeres sempre es construeixen al voltant d’una idea genèrica o un sentiment (sense ser de cap manera àlbums conceptuals), a Es un dolor inexplicable mana l’orgull de seguir en peu enmig d’un paisatge que es torna cada vegada més hostil i desagradable. Alucinante, la cançó que obre el disc, és una celebració de la supervivència, i a Caen imperios canten "seguiremos existiendo aunque nos olviden". "Potser tot això té una mica a veure amb el fet que s’acosta el 20è aniversari del grup –assenyala el Yago–, però sobretot és el reflex de la inquietud que ens genera veure com ha evolucionat el món de la música. Parlo de la indústria, però també dels grups. Ens trobem amb grups més joves i hi veiem unes actituds que de vegades no entenem. Hi ha unes aspiracions totalment desbocades i gairebé antinaturals. Que un grup que acaba de començar estigui pensant a fer un Movistar Arena és una cosa que ens descol·loca molt".

D’aquesta fricció neix, en part, el "dolor inexplicable" que dona títol a l’elapé. "Sí, ens dol que aquesta nova societat tingui uns objectius que no tenen res a veure amb els nostres –remarca el Pol–. S’ha imposat una determinada idea d’èxit, però hi ha moltes idees d’èxit. Per nosaltres, l’èxit és muntar un grup amb els teus amics, començar tocant en sales petites, aprendre a autogestionar-te, créixer a poc a poc, formar una comunitat... I ser molt conscients que la manera en què consumim i practiquem la música condicionarà com serà la música en el futur. Si només penses en el Palau Sant Jordi o només escoltes Spotify, això farà que potser en el futur no hi hagi sales ni discogràfiques petites, i, com demostra la història, és d’allà d’on surten les noves sonoritats i les noves propostes. Tot acabarà sonant igual i serà molt més trist". "Si el teu discurs com a grup és parlar de números, d’estratègia o de producte, dedica’t a una altra cosa, perquè això és l’antítesi del que hauria de ser un grup", acaba sentenciant l’Arnau.

Un punt de rebel·lió

Notícies relacionades

Els cultius d’espirulina arriben a l’espai

BTS alterna risc i complaença

Contra l’amenaça d’aquell futur d’algoritmes, viralitzacions i falsos sold outs, Mujeres es rebel·len publicant singles en vinil amb unes cançons que no són a les plataformes, dissenyant amb cura les portades i els encartaments dels seus discos, organitzant trobades amb els seus seguidors i convertint cada una de les seves actuacions en una salvatge sessió de teràpia col·lectiva en la qual és possible plorar d’emoció i ballar pogo alhora. "Fem les coses que ens ve de gust fer, és una cosa que ens sembla natural, tot i que després t’adones que potser avui no hi ha gaires més grups fent-ho", diu l’Arnau. "Venim d’aquesta sensibilitat i la reivindiquem –afegeix el Pol–. Per a nosaltres una referència molt gran ha sigut Nueva Vulcano, i no perquè els escoltem molt, sinó perquè ens agrada el que feien i el que deien i com ho deien. Són la prova que un grup no necessita vendre molts discos ni moltes entrades per ser molt important".

Mujeres són importants. Ho demostra el fet que les entrades per als concerts de la gira de presentació d’Es un dolor inexplicable s’hagin posat a la venda amb fins a 10 i 11 mesos d’antelació. "És molt exagerat –admet el Yago–, però cada vegada és més complicat fer-ho d’una altra manera. Hi ha molta demanda de sales perquè els festivals d’estiu estan també programant allà durant tot l’any i per reservar cal treballar amb una anticipació que flipes". A Barcelona, la cita és el 22 de gener a la Sala Apolo. Amb les noves cançons al dipòsit, s’acosta una cosa memorable.