Tagliabue s’afegeix a l’equip del metro més bonic del món

Fa més de 30 anys, la ciutat de Nàpols va idear un ambiciós pla (després copiat per ciutats com París) per revitalitzar les estacions de metro: encarregar-ne el disseny a grans figures de l’arquitectura respectant el que es trobava en les excavacions i sumant obres d’art amb pedigrí internacional. Una fórmula basada en una triple A (arquitectura, arqueologia i art), a la qual es van sumar el Pritzker portuguès Alvaro Siza, el francès Dominique Perrault, el britanicoindi Anish Kapoor i el català Òscar Tusquets, l’estació de Toledo del qual, per a molts la més bonica del món, emula una psicodèlica baixada a l’oceà i s’ha convertit en visita obligada a Nàpols.

L’única dona a afegir-se a aquest dream team de la Metropolitana di Napoli és Benedetta Tagliabue (Milà, 1963), establerta a Barcelona des de fa més de tres dècades. 23 anys després de rebre l’encàrrec, acaba de veure inaugurada, per fi, l’estació Centro Direzionale a la ciutat del Vesubi. Amb una espectacular coberta ondulada de fusta laminada que imita les corbes del paisatge volcànic (que recorda el mercat de Santa Caterina), la nova estació ha deixat enrere les instal·lacions projectades als 70 per Kenzo Tange (el japonès que va idear el Memorial de la Pau a Hiroshima) amb una missió: convertir 10.000 metres quadrats en un lloc públic. Un espai per seure-hi, trobar-se, jugar o refugiar-se de la calor, la pluja i el fred. Un lloc, ras i curt, per habitar.

L’objectiu, convertir un no-lloc en un espai que interpel·li el napolità, sembla senzill. Però la zona (i l’encàrrec a Tagliabue, coneguda pel vessant social i humà de la seva obra) té la seva dificultat: Centro Direzionale aglutina alguns dels edificis més alts de Nàpols i és una zona d’altíssima concentració que aplega en pocs quilòmetres quadrats diferents poders: als gratacels que envolten l’estació hi ha les seus d’empreses tecnològiques, els tribunals on se celebren els principals judicis de la Camorra, a pocs metres hi ha una presó, una església i les oficines del principal diari de la ciutat, Il Mattino.

Nàpols en transformació

Però fora dels despatxos, les voreres són buides i amb prou feines hi ha comerç, en contrast amb els animadíssims carrers del centre històric. I els descampats rere els gratacels no ajuden a fer que sigui una zona segura quan cau la nit. L’estació de Tagliabue aspira a insuflar vida a una zona dura que està predestinada a convertir-se en un nou node de la ciutat: pel Centro Direzionale hi passarà la nova línia de metro que portarà fins a l’aeroport (l’objectiu és acabar les obres el 2028, quan la veïna Bagnoli aculli la Copa Amèrica el 2028) i ja hi ha un promotor privat amb plans per aixecar un miniestadi per a esdeveniments esportius i musicals a escassos metres.

"Es tracta d’una veritable transformació. Durant aquests 20 anys hem intentat fer evolucionar aquest espai perquè sigui més funcional, més viu, més humà", assenyala Tagliabue. "Perquè la gent el conegui cal parlar-ne, perquè a poc a poc la ciutat s’adoni que existeix. A Barcelona molts espais públics nous que es van construir per a les Olimpíades van trigar 10 anys a ser utilitzats. Al principi, la Barceloneta, amb totes les seves platges, era buida perquè la gent no sabia que existia. Ara Nàpols té aquesta plaça molt més humana, amb espais verds, una altra plaça coberta en un nivell inferior que pot ser utilitzada pel públic, amb rampes per als nens i escales que gairebé semblen teatres", resumeix.

25 anys sense Miralles

Enguany fa un quart de segle de la prematura mort d’un dels arquitectes més brillants de la seva generació, Enric Miralles, a 45 anys, amb qui Tagliabue va projectar edificis tan icònics com el Parlament d’Escòcia a Edimburg o el mercat de Santa Caterina, amb la seva emblemàtica coberta ondulant de colors ceràmics, obra de Toni Cumella. Tagliabue aspira a completar la coberta del Centro Direzionale amb l’obra d’un artista, tot i que ara com ara ha quedat en un blanc trencat. A dins, les andanes estan decorades amb tons pompeians amb figures humanes que remeten al ric passat de la capital de la Campània. El pressupost de l’obra puja fins als 46 milions d’euros.

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida es referma amb un nou rècord de 81.513 espectadors

El D’A honra Mia Hansen-Love

En aquests 25 anys, la italiana ha construït importants obres als Estats Units, la Xina (la plaça del Segle a Xangai), França (una altra estació de metro a París, Clichy-Montfermeil) i també ha tornat, en certa manera, al seu país d’origen: l’església de San Giacomo a Ferrara i el futur passeig marítim de Rímini (una ambiciosa reforma de vuit quilòmetres per reconnectar el ciutadà amb les platges i la mar en temporada baixa) són alguns dels seus últims projectes.

"Després de quedar-se tota sola, Benedetta va fer una feina extraordinària per reconstruir la seva individualitat d’arquitecta", explica Marella Santangelo, degana d’Arquitectura de la Universitat Frederic II a Nàpols i amiga de Tagliabue des dels 90, quan totes dues van recalar a Barcelona. "L’Enric era una persona magnífica i també molt complexa; era un dels genis de l’arquitectura mundial del segle XX". Tagliabue es va formar a Venècia i als Estats Units i ha passat els últims 30 anys a Barcelona, i això li dona, segons Santangelo, "una dimensió molt internacional". "La seva arquitectura té aquesta lleugeresa i es basa en l’experimentació amb els materials i les formes. Tot el que fa està sempre molt lligat a l’home, a l’àmbit humà, com els seus projectes en centres de salut".